Rondalles de 2n A

EL BOSC ENCANTAT
Hi havia una vegada fa molt temps, un nen que es deia Pol i que era molt tossut, desconfiat i malcarat. En Pol no feia cas a ningú i no es creia res del que la gent li deia, i per això ja ningú no li deia res i no queia bé a ningú.
Un dia en Pol va anar al bosc a buscar mores i com que havia sentit que al mig del bosc era a on hi havia més mores, es va anar endinsant cada cop més endins. De sobte es va adonar que s’havia perdut i no sabia cap a on havia d’anar, però va seguir caminant. Quan feia una estona que estava caminant sense saber ben bé on anava, es va trobar un petit rierol li tallava el pas, però ell el va travessar amb facilitat saltant per sobre unes pedres que sobresortien de l’aigua. En Pol va seguir caminant, però de sobte, va començar a sentir unes veus, va mirar pel seu voltant i no va veure res i va pensar que només eren imaginacions seves, però va torna a sentir les veus que el cridaven en Pol va tornar a mirar al seu voltant, i mirant bé va veure uns conills, però va pensar: aquests no poden ser els que em criden, són uns conills! Però quan va tornar a sentir les veus es va fixar més bé en els conills i va veure clarament, que eren ells els que el cridaven. Quan els conills van veure que en Pol els mirava, van dir amb una veu estranya: Pol, no segueixis caminant cap aquí, que corres un gran perill! Però en Pol tossut com sempre, no els hi va fer cas i els hi va dir que el deixessin estar. Va seguir caminant cap a dins el bosc, i al cap d’una estona va tornar a sentir les mateixes veus que el cridaven, però aquest cop eren més fortes i en un racó va veure el mateix grup de conills que el cridaven, però aquest cop també hi havia algunes guineus, i li deien: Pol, no segueixis caminant cap aquí, que corres un gran perill! Però ell no en va fer cas i va seguir caminant. Quan ja er casi al mig del bosc, va tornar a sentir les veus, però aquest cop tan fortes, que li feien mal de cap, i va veure que casi tots els animals del bosc l’estaven cridant, però ell com que era un desconfiat, no es creia res del que li deien i seguia caminant. Quan va ser al mig del bosc decebut, es va adonar que no hi havia cap mora, però en lloc d’això, hi havia una gran ombra, amb vuit llargues potes. En Pol espantat es va girar i va veure horroritzat, que darrera seu, hi havia una aranya gegant, que se’l volia menjar. De sobte, es va veure envoltat de la fastigosa teranyina de l’aranya i es va adonar que no es podia moure. El noi quan estava segur que ja es moriria va pensar: tan de bo no hagués sigut tan desconfiat i tossut i hagués fet cas als animals, si me’n surto d’aquesta, no tornaré a ser mai més un tossut i un desconfiat. Quan l’aranya se l’estava a punt de menjar en Pol va veure que s’acostaven tots els animals del bosc corrents i es tiraven a sobre l’aranya per aconseguir que no es mengés en Pol. Al final els animals van derrotar l’aranya i van treure en Pol del mig de les teranyines. En Pol agraït els hi va preguntar: Perquè m’heu salvat? I els animals li van contestar: Te’m salvat perquè hem
vist que ja has après la llisó, i no tornaràs a ser un desconfiat que no es creu res i un malcarat. En Pol els hi va dir que no ho tornaria a ser mai més i amb la ajuda dels animals va sortir del bosc. En Pol estranyat, es va adonar que a partir de quan van travessar el rierol els animals van deixar de parlar i ja feien com si fossin uns animals com tots els altres, i es va prometre que no diria mai a ningú allò que li havia passat.
Des d’aquell dia en Pol va ser un nen molt amable, que ajudava a la gent i queia bé a tothom. I conte contat, ja s’ha acabat.