RONDALLES 2N ESO B

Ja podeu llegir i votar les rondalles de 2n d'ESO B!

El cavaller Pere

Vet aquí una vegada en que els cavalls tenien ales, i els ocells tenien potes. En un castell molt gran hi vivia un cavaller, un cavaller que es deia Pere, de tots ell era el mes feble feia el que podia però no era bastant, tots els altres se li enreien, però ell feia el possible per ser cavaller. Però la pau no va durar sempre, un dia en el castell es va presentar un gegant, ell volia ser l’amo de tot el castell hi va dir...
-Si no em deixeu ser el rei, destruiré tot el castell va dir.
-Tots el cavallers el van anar atacar però el gegant fa fer servir els seus poders màgics, i els va matar a tots dels cavallers nomes quedava en Pere. En Pere s’havia que no el guanyaria pas el gegant per això se’n va anar del castell en el bosc on hi havia el mag. Així que va agafar el cavall i se’n va anar cap el bosc, per arribar-hi va haver de lluitar contra monstres, i bèsties perilloses. El final va arribar amb el mag li va dir que en el seu castell havia arribat un gegant terrible, el mag li va donar un espasa màgica per matar el gegant, va tornar cap el castell i el gegant havia tornat a tots els habitants en esclaus, el
gegant es va aixecar, va intentar esclafar en Pere però ell ho va esquivar, va agafar la espasa va saltar i li va clavar en el cor el gegant es va morir, i tots van ser alliberats, gràcies el Pere, i entre tots van tornar a construir el castell.

EL GAT I EL GOS

Hi havia una vegada, un gat molt presumit, que es deia Miau. Un dia mentre passejava tranquil·lament pel bosc, es va trobar un gos que el mirava molt malament (el gos es deia Bub, i era el “matón” del bosc). En Miau va fer com si no hagués vist res, però el gos, se li va començar a acostar. El gat molt espantat es fa posar a corre, però el gos se li va creuar. Quan semblava que l’anés a mossegar, va aparèixer l’ós Blanc, el protector del bosc. En Bub, es va espantar, va veure que no podia lluitar-hi amb aquell animal i va marxar corrents.
El gat va anar a donar les gràcies a l’ós, per salvar-li la vida. En Blanc, li va donar un xiulet, per quan estigués en un embolic, el fes servir, i ell vindria a l’instant.
Al cap d’un temps, en Miau va anar a caçar algun ratolí, i de cop va sentir un xisclet. Era un ocellet, que estava en perill. S’hi va acostar una mica i va veure que era en Bub. El primer que se li va acudir a en Miau, va ser anar a salvar a l’ocellet. Va fer sonar el xiulet i en un moment va aparèixer en Blanc. El gos, com l’ultima vegada es va espantar i va marxar. Tot seguit en Miau li va donar el xiulet a l’ocellet, perquè va creure que ell el necessitava més. L’ós blanc va veure el que havia fet en Miau, i li va anar a dir que estava molt orgullós d’haver-li donat el xiulet, justament a ell.
L’ocellet i el gat, es van fer molt amics, i van viure feliços i van menjar anissos.

EL GRAN AMOR D’ERNESTO

Hi havia una vegada un noi que es deia Ernesto que vivia en un petit poble, ell era fort, alt i guapo. L’Ernesto tenia moltes bones qualitats però mai havia conegut l’amor. Un dia l’Ernesto estava voltant per el mercat amb el seu amic Bernardo i van sentir a dos nois que deien que existia una pedra de vidre màgica a dalt de la muntanya que podia fer aparegués l’amor de la seva vida.
El següent dia l’Ernesto es va despertar i va pensar que havia de anar a la muntanya a agafar la pedra màgica per conèixer el seu amor. Va anar a casa en Bernardo i li va dir que ell aniria a la muntanya a agafar la pedra i si ell el volia acompanyar, en Bernardo va acceptar ràpidament i el va acompanyar. L’Ernesto i en Bernardo van escalar la muntanya i un cop van ser a dalt es van trobar a un drac ferotge que tenia intensions de matar-los. Ràpidament l’Ernesto va desenfundar l’espasa i es va disposar a matar el drac. Ernesto li ca clavar la seva espasa el cor i el drac va caure mort al terra.
L’Ernesto va agafar la pedra de dins el cor del drac i va començar a sortir una llum vermella molt extranya. Quan van arribar al poble va anara casa seva i es va trobar una dona que deia que havia perdut una cabra i que si ell l’havia vist. Van anar a voltar pel poble i mentre xerraven va sorgir l’amor entre ells, van viure feliços i van menjar aniços.

EL JOVE

Havia una vegada un pobre jove que tenia el seu pare molt malalt i no tenia diners per porta-li el metge. El jove li va dir el seu pare que aniria el castell per demanar ajuda el rei. L’endemà va anar el castell del rei per explicar-li que el seu pare que estava molt malalt. El rei el va oferir un metge per una bona causa, però amb la condició que havia de portar una flor blava que costava molt de trobar pel el bosc.
El jove va començar fer el viatge per anar el bosc. Va passar una setmana, i va trobar un mussol que parlava el seu idioma. El jove li va preguntar si havia vist la flor blava, però el mussol li va dir que no l’havia vist mai una flor de color blau. Van passar tres dies i es va trobar una esquirol que parlava un mica el seu idioma però el jove l’entenia molt bé. El jove li va preguntar si havia vist la flor de color blau, i l’esquirol li va dir que estava el seu cau. El jove estava molt feliç, i també el mussol i l’esquirol. Van anar al cau de l’esquirol i van trobar la flor de color blau. Però el jove li va preguntar si era l’únic flor que hi havia i l’esquirol li va dir que hi havia moltes en un altre lloc.
El jove va tornar castell i va donar la flor al rei. El rei estava molt content i va avisar al millor metge que hi havia en el seu palau que anés a curar el pare del noi. El jove estava molt content. L’endemà van venir uns soldats i el van portar al palau. El rei li va demanar si el seu pare estava més bé. El jove li va dir es trobava molt bé, el rei li va dir que també la seva filla estava molt malalta i que gràcies a la flor de color blau, ella s’havia salvat. El rei li va demanar si es volia casar amb la meva filla i el jove li va dir que no ho sabia perquè primer la volia conèixer, però el rei va decidir que es casarien. Al cap d’un mes, el jove i la princesa es van casar i van viure feliços i van menjar anissos.

EL MUSSOL I EL PARDAL

Hi havia una vegada un mussol, que vivia amb la seva família en un arbre molt a prop de una antiga església, el cas es que el mussol volia veure aquesta església però sempre que hi anava estava tot fosc i no hi veia.
Un dia va planejar que quan tota la seva família dormís, ell sortiria a veure aquesta església, però al sortir va veure un dia tan il·luminat que es va fer mal als ulls i es va quedar amb la vista negre un temps, però ell desitjava tant anar a veure l’església que va arrencar curosament una ploma de l’ala del seu pare i se la va lligar a darrera el cap per d’aquesta manera, que la ploma li tapes el sol, va sortir el cau i va continuar amb el seu camí.
Al cap d’una estona va veure un ocell que l’estava mirant de manera rara i el mussol s’hi va acostar i li va anar preguntar on era aquella església, el pardal tot eixerit li va dir que s’havia equivocat de camí i tot seguit el pardal es va oferir per acompanyar-lo.
Anant cap el camí van notar com algú els observava des de lluny però no en van fer cas i van continuar xerrant, el pardal li explicava tot el que feien els pardals i això el mussol el captivava però de sobte un corb se’ls hi va tirar a sobre, sort que el pardal s’havia unes tècniques d’auto defensa i es van poder escapar.
De seguida van arribar a l’església i la van veure pam a pam, quant van acabar, el mussol tenia molta son i quasi bé no podia volar, quant va arribar a casa tothom estava molt preocupat, el mussol li va tornar la ploma al seu pare, li va demanar perdó per haver-se escapat i tot seguit se’n va anar a dormir.
Aquell dia el mussol va aprendre que si persegueixes el teu somni es pot acabar fen realitat i vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

EL NOU MÓN

Fa molt temps es diu que a Irlanda, en una petita casa on ningú havia aconseguit posar-hi mai un peu a dintre, hi vivia un nen d’uns 10 anys que es deia Brian, era petit, molt prim amb la pell molt blanca, semblava que tingués por ja que casi mai deia res, tenia aspecte de fràgil i dèbil i de fet ho era... Però ell i la seva família formada per la seva germana, la seva mare i el seu pare tenien un secret, un secret que ningú es podia imaginar. El seu pare que semblava un bon home, molt amable i sempre disposat a ajudar era només la imatge que donava ja que en realitat maltractava a tota la seva família, la tenia sota una amenaça, era dur, sense sentiments, no estimava, no tenia pietat de pegar als seus fills de veure’ls plorar i tenir que veure com ells s’ho aguantaven amb morats per tot el cos.
Es pot dir que la infància d’en Brian va ser molt dura, però ell no volia ser un noi més, volia ser diferent, tenia molta ràbia a dintre, tenia un desordre mental causat pel seu pare i això va fer que drogar-se i matar, matar a innocents li donés plaer.
Després d’un temps a va entrar a un geriàtric on allà es va desintoxicar i va deixar les drogues, es va adonar de tantes coses... Com podia seguir el camí del seu pare? S’havia convertit en una persona realment dolenta. Mirant per la finestra un dia li va semblar veure una estranya figura estava lluny però s’acostava, era una cosa que li semblava que no ho havia vist mai i era així, quan va estar al seu davant va poder comprovar que es tractava d’un pegàs, n’havia vist als llibres quan era petit però podia ser real? I si, ho era. Estava espantat, però se li va passar de cop. L’animal o l’ésser fantàstic, el què fos es va dirigir a ell dient-li que l’acompanyés que el portaria a un lloc millor, un lloc nou on podria refer la seva vida, on podria ser una persona nova i deixar enrere el seu passat.
Li va semblar bona idea i pensant-ho una mica, es va convèncer de que tenia que marxar d’aquell lloc així que li va fer cas, va pujar a sobre seu i volant i a trossos galopant se’n van anar a un món diferent, ple de colors amb personatges molt estranys, animals que parlaven... Va encaixar perfectament en aquell lloc i allà es va quedar, per sempre.
El pastor i l’ós
Vet aquí una vegada, en un lloc molt i molt llunyà, hi havia un pastor que tenia un ramat ben gran d’ovelles. Ell, que era una persona molt llesta sempre portava a pastura les seves ovelles per els mateixos prats perquè la herba que allà hi creixia, segons ell era més bona, tot hi això sabia que pels voltants de la muntanya, hi vivia un ós ferotge i afamat. I el dia que més temia finalment va arribar. Ell estava pasturant el ramat com cada dia, però de sobte se li va aparèixer un ós de dimensions enormes, era negre, potes robustes i tenia la boca plena de dents enormes. El pastor va fer com si res, com si no l’hagués vist. Però l’ós s’anava mirant quina era la ovella més grassoneta i la que devia tenir el millor gust.
L’ós s’hi va acostar i li va dir:
-Em vull menjar una ovella del teu ramat. Si no me la ofereixes tu me la triaré jo.
El pastor, que precisament no era pas una persona curta, no va tardar a respondre:.
-Ui, per a això no et preocupis, tu vine demà que ja la tindràs ben apunt de menjar. I si no et fa el pes pots marxar.
L’endemà, el pastor va posar una ovella al lloc on l’ós li havia demanat, però l’ovella estava enverinada per una poció que si la prenies, et tornaves esclau de la persona que t’havia enverinat, però tot això no ho sabia l’ós i no va tardar ni un minut a cruspir-se l’ovella. Quasi bé se la va menjar sense mastegar.
La poció no va trigar a fer l’efecte i l’ós, va ser esclau de l’astut pastor per sempre, veient-se obligat a complir tots els desitjos del pastor.
I vet a aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos!!.

El pobre

Hi havia una vegada una persona que era pobre i hi havia unes persones que eren riques que reien de ell perquè treballava en el camp i estava molta estona perquè no podia segar-lo tot ell sol i ell se sentia molt malament i una persona ho va veure que reien de ell i el va ajudar a treballar al camp.
I ella l’hi va preguntar a veure si volia viure amb ella i ell va dir que no perquè tenia feina el camp , llavors ella se’n va anar cap a casa i ell va continuar treballant.
I el noi l’endemà quan es va llevar i va anar per a treballar va
veure tot el camp segat. I l’hi va anar a dir en la noia que es va trobar tot el camp segat i ella va somriure dient que ho havia fet ella a la nit m’entres ell estava dormin. Vet a qui un gat i vet a qui un gos el conta ja s’ha fos.

EL RATPENAT I L’ÓS

Fa molt i molt de temps quan les bèsties parlaven i els homes callaven, hi havia un ratpenat que vivia en una cova, però no estava sol també hi vivia un ós que s’havia instal·lat allà des de feia poc. No s’avenien gaire perquè el ratpenat dormia de dia i de nit no parava de fer soroll i volava per allà dintre de la cova, i en canvi l’ós feia el contrari i clar quan estava dormint i el ratpenat el despertava s’enfadava i n’estava molt fart i volia que la cova fos només per ell.
Un dia l’ós va decidir desfer-se del ratpenat i va anar a demanar ajuda a un altres ós que era amic seu i li va demanar que el matés. Li va dir que seria molt fàcil perquè el ratpenat era ceg i per tant el podien atacar per darrera i el ratpenat no se n’adonaria, el que no sabien era que el ratpenat tenia molt bona oïda...
Doncs així ho van fer, un dia al matí van anar tots dos cap a la cova amb la idea de matar al ratpenat, van veure que aquest estava dormint i es van anar acostant a poc a poc fins que es van decidir a atacar-lo però el ratpenat va sentir com s’acostaven i els va esquivar. De cop els óssos van veure com de darrera d’un racó de la cova van sortir molts ratpenats que van anar directament cap a ells dos, els óssos van sortir corrents d’aquella cova i van dir que no hi tornarien a entrar mai més.
El ratpenat es va quedar a la cova i va viure feliç per sempre i l’ós no va tornar a acostar-se a un ratpenat perquè encara que siguin petits no vol dir que siguin més dèbils.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

EL SOMNI DEL PETIT OGRE FUTBOLISTA

Hi havia una vegada un ogre molt,molt,molt mandrós que tenia una família molt esportista, sobretot el seu germà. Ell era el capità de la gran acadèmia de futbol d’ogres. Un dia l’Ogre es va cansar que el seu germà fos el centre de atenció, es va apuntar en el seu equip, però sempre estava a la banqueta. Els volia demostrar que era igual que el seu germà, es va entrenar mesos, però mai no el treien a jugar, i mai podia ensenyar-li el que podia arribar a fer. Un dia es va cansar que mai el traguessin a jugar i se’n va anar de l’equip i es va fer el seu propi equip, però eren tots molt dolents i no tenien un camp per entrenar i se n’anaven al bosc negre. Ningú havia entrat mai allà, però l’ogre no s’ho va pensar dues vegades, van entrar i van començar a entrenar; eren l’ogre, un home llop, un vampir,un home peix, però tampoc tenien un entrenador. Un dia va aparèixer un home misteriós que ja sabia que l‘ogre volia guanyar l’equip del seu germà, però ell veia que era impossible que els guanyessin, per això es va presentar i els va dir a veure si podria ser el seu entrenador i ells van dir que sí, però amb una condició. Ell va preguntar quina.
–Que guanyem el equip del meu germà -els i van donar un objecta màgic i van guanyar.

ELS CARAMELS DE VIDA ETERNA

Hi havia una vegada, en un poblet perdut en les remotes illes de Palafín, hi vivia l’acollidora família dels Blanquina. El pare es deia Joseph i era un home centrat, de pell morena, barbeta pronunciada i nas aguilenc, que tot i el seu aspecte seriós, tenia un gran cor i estava sempre disposat a ajudar als altres. En canvi, l’amable rostre de la seva esposa Gisel desbordava generositat. La Gisel era una dona alta, de cabells rossos, ulls blaus i pell fina, que tot i creure tenir els seus objectius molt clars, era bastant influenciable. Aquest feliç matrimoni, tenia una filla preciosa, a la qual havien posat Violet. Aquesta havia heretat la pell morena del seu pare, i els trets nòrdics tant característics de la seva mare, els cabells rossos i els ulls blau mar. En aquell temps, la Violet ja tenia 16 anys, i s’havia convertit en una noia bellíssima, centrada i amable, molt disposada a cuidar dels seus pares, ja dèbils pel pas dels anys, però sempre amb aquell bell somriure als llavis i disposats a donar-te la mà.
Era un fred dia d’hivern, i tot el poble estava cobert d’un mantell blanc impecable. Tot i aquest bell panorama pintoresc, la situació en què es trobava la família Blanquina no era tant meravellosa. La Violet s’havia despertat en aquest dia encantador i s’havia quedat una bona estona a la finestra contemplant el paisatge nevat. Quan ja n’estigué cansada, decidí baixar a la cuina per preparar-se l’esmorzar. Va baixar les escales de fusta, que grinyolaven a cada passa de la noia, i es va dirigí cap a la cuina. Tot seguit engegà la ràdio, i es posà a untar una torrada amb melmelada de préssec, tot cantant les cançons que sonaven. Quan va acabar de preparar l’esmorzar, es va assentar a la taula, i se la va menjar molt a poc a poc, assaborint cada mossegada que feia. Quan ja s’estava apunt d’acabar la torrada, la ràdio va començar a fer interferències.
- Deu ser la nevada...- va pensar.
Però després, aquestes interferències van passar a ser un únic so, agut i penetrant, que anava fent-se cada vegada més fort. La por es va començar a ficar al cos de la Violet.
- Això no pot ser normal...- es deia a ella mateixa.
I en efecte, no ho era. Perquè després, aquest únic so es va transformar en un riure malvat. I després en paraules. Paraules cruels, malvades, iròniques. Paraules que deien:
- El teu pare abandonarà aquest món. I tu no ho podràs evitar.
La primera llàgrima de ràbia va regalimar pel delicat rostre de la Violet. Va anar cap a la ràdio, i va prémer tots els botons, però cap la va aconseguir apagar. I les paraules no paraven de sonar.
- El teu pare estar apunt de marxar. I tu no ho podràs evitar.
La noia va esclatar a plors. Però no es podia quedar allà sense fer res. Va tornar al dormitori dels seus pares i va intentar obrir la porta, però no va poder. I llavors, aquelles paraules ja no sortien de la ràdio, sinó que ressonaven al seu cap una vegada i una altre.
- Ja ha marxat. I no ho has pogut evitar.
La noia es mossegar el llavi, intentant contenir les llàgrimes. I després, com un llampec brillant en una nit negra, va sorgir davant seu un home molt vell, de més de cent i de dos-cents anys. A causa de la seva vellesa, tenia la pell molt arrugada i uns cabells blancs molt prims. Anava vestit amb una túnica de color lila fosc, amb un barret del mateix color. L’home va forçar un somriure amistós:
- Hola maca, em dic Hunpow i sóc el mag més vell que queda en aquest món. Sí, tinc 625 anys, maca.- va dir, allargant-li la mà.
- Hola... Em dic Violet i...- va dir insegura.
I abans que pogués acabar de parlar, una cargola petita va caure en la mà estesa del vell Hunpow. La cara de sorpresa de la Violet va fer riure al mag.
- No em miris així, nena. D’aquí poc, un cavaller de cabells rossos i ulls blaus vindrà a trobar-te, per batre en Wispie.
- Wispie...?
- Sí.- va dir mig rient.- És el meu germà, en Wispie. Però jo sóc un mag lila, i ell és un mag fosc, que no es pot veure, sinó que només es pot sentir. I ha vingut a casa teva per emportar-se el teu pare, i després ho farà amb la teva mare. I segurament, la següent seràs tú. Li molesta que hi hagi gent tant bona en el món.
Aquella veu que havia sentit abans a la cuina, i que ressonava al seu cap era allò. En Wispie!
- Dons, el que deia. Quan aquest cavaller vingui, li has de donar la cargola. D’aquesta manera podrà xuclar la veu, fent que el teu pare torni a la vida i que vosaltres no estigueu en perill.
- Gràcies, moltes gràcies de veritat, i....- va dir encara insegura.
I abans que pogués afegir res més, es va esvair. Llavors, la Violet va notar una força molt gran que l’atreia cap a la cuina, i la va seguir. I efectivament, allà hi havia el cavaller del qual havia parlat en Hunpow. Es van saludar una mica dubtosos i la noia li va lliurar la cargola. El noi li va donar les gràcies, i va córrer escales amunt, deixant a la noia sola a la cuina. Al cap d’uns minuts la noia va sentir cops a la planta de dalt, i va decidir anar-hi. Va obrir la porta satisfactòriament, i va trobar al cavaller dret davant d’una ombra de forma inconcreta, i els seus pares agafats en un racó. El noi va agafar la cargola, i va bufar a través seu, fent que l’ombra desapareixés, i deixés en el seu lloc tres caramels liles.
- Caramels de vida eterna, preneu-ne un cadascú i mai coneixereu la mort. Aquesta és la vostra recompensa per haver estat tant bons.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte s’ha fos.

Els cérvols

Hi havia una vegada un bosc on vivien molts animals, pro un dia va haver un incendi i part dels animals d’aquell bosc es van morir. Només va quedar una família viva una família de cérvols, això és lo que es pensaven ells una família de tigres també va quedar viva. Mentre buscaven un altra bosc no s’anadonaven que els perseguien els tigres. Quant van arribar a el bosc van passar tres anys fins que es van trobar els tigres que tenien molta gana. I es van menjar uns dels cérvols el més petit, després van venir un altra dia i es van menjar al fill i la mare i el pare es va enfadar molt i es va voler venjar, el cérvol va anar capa al tigre i li va dir que perquè s’havia menjat a la seva família. I li va proposar fer una lluita, al cap de tres hores van fer la lluita i el cérvol va guanyar però tenia moltes ferides i estava a punt de morir. I de cop va aparèixer una família de cérvols i el van acollir i el van curar i si va quedar un temps dins que va marxar amb un altra cérvol que va trobar i van recórrer molts boscos junts fins que el seu company va morir perquè el van disparar una caçadors. L’altra cérvol va marxar corrent perquè també el van estar a punt de tocar. I es va quedar sol per sempre i va trobar una casa per viure però van venir uns humans i va haver de marxar. Fins que va trobar una cova i va viure tota la vida fins que va morir allà i menjava dormia feia totes les seves necessitats. Cada dia sortia a caçar o a trobar menjar a veure que arreplegava, quasi tota els dies trobava menys algun dia de neu que no podia sortir però ell tenia prous reserves. Fins que va viure feliç per sempre.
Comte comtat i aquest comte ja s’ha acabat.

Emily

Hi havia una vegada, en un país llunyà, una nena que es deia Emily. Era una nena molt maca i simpàtica, moreneta i baixeta. Concretament vivia a Califòrnia amb el seu pare, ja que la seva mare s’havia mort 2 mesos abans, però eren molt pobres.
Un nit d’estiu, ells dos estaven mirant la “tele”, però el seu pare es va quedar adormit. I just quan eren les 12 de la nit, va sortir un anunci que deia: “Truca gratis el 9598 i li regalem un conjunt de peluixos amb una sorpresa, però no la sabràs fins que no la tinguis. Truca i reserva’l”.
L’Emily no s’ho va pensar ni un moment i va trucar-hi.
Al cap d’una setmana es va trobar un paquet a l’habitació, i intrigada el va obrir. De cop, li va sortir una porta màgica, i ven decidida i va entrar.
A l’altra banda d’aquella porta màgica, hi havia un prat ben verd i ampli. De sobte, van aparèixer uns animalets petits, molt divertits i intel·ligents. La sorpresa que deia l’anunci, era que no eren uns animals normals, sinó que parlaven. Tots aquests animalets, la van acollir molt bé i li van ensenyar tota la ciutat que ells mateixos havien construït.
Però de sobte un dia, l’Emily, va tornar a casa per parlar amb el seu pare, i per mala sort es va deixar la porta màgica i la finestra oberta. Mentres ella estava a baix, el seu veí petit, que era molt entremaliat, va veure la porta i des de la finestra de casa seva, va saltar a la finestra de l’habitació de l’Emily, i va entrar a la porta.
El cap de 2 hores, l’Emily va tornar entrar en el seu món màgic. Però la sorpresa que es va endur quan va veure tots els seus animalets plorant i tota la ciutat destrossada. El problema, és que no sabia qui havia pogut fer aquella cosa.
Durant una setmana van estar refugiats, en una cova que hi havia a les afores de la ciutat, ja que els i havien destrossat totes les cases. I van aprofitar, mentres uns vigilaven, els altres feien un pla. El bruixot de la ciutat, un porquet molt amable i bo, va dir que quan haguessin trobat el lladre, els i donaria una poció màgica, que els ajudaria a adormir-lo.
Finalment, el van atrapar. Ells no es creien que hagués pogut ser ell, i per part de l’Emily, li va caure un bon càstig. Però allò no va sortir d’entre ells dos.

En Gimi i la Piti

Hi havia una vegada fa molt temps, que era el primer dia de l’escola per en Gimi i la Piti. Eren dos molt ocells espavilats que no es coneixien entre ells.
Era un dia molt esperat per ells dos, ja que era el primer dia d’escola i no coneixien a ningú perquè ells eren nouvinguts al poble del camp.
La Piti era una noia molt presumida i sempre volia anar arreglada amb les seves joies, el maquillatge....En canvi en Gimi era un noi que sempre passava de tot.
Quan va arribar la Piti, totes les ocelletes l’estaven mirant i deien: aquesta no vindrà amb nosaltres perquè és molt “xula”! . En canvi quan va arribar en Gimi totes les ocelletes estaven bavejant de lo que guapo era.
A l’hora del patí quan en Gimi i la Piti van sortir no hi havia ningú. En Gimi i la Piti estaven desesperats i van volar cap a la casa de la policia.
-Què feu aquí?- va dir el policia.
-Es què no hi ha ningú al poble, que ha passat?-va dir en Gimi i la Piti.
-Es què han segrestat a tothom uns enemics que tenim, que són d’un altre poble.-va dir el policia.
-Què venen a buscar?-va dir en Gimi.
-No venen a buscar res . Volen destruir-nos el nostre poble.-va dir el policia.
-I per què?-va dir la Piti.
-Perquè fa anys un dia, va haver-hi una guerra entre els dos pobles i varem tenir molts ferits i va morir molta gent. Al final vam destruir tot el poble nosaltres.-va dir el policia.
-On estan els nostres familiars?- va dir en Gimi i la Piti.
-Els han segrestat!-va dir el policia.
En Gimi i la Piti estaven desparats ells dos, no sabien que fer.
L’endemà els van despertar molt d’hora perquè anessin a l’altre poble, on tenien a la gent segrestada com si fossin forasters per investigar-ho tot.
En Gimi la Piti es varen disfressar de venedors de menjar d’ ocells i així , podien fer-se amics dels ocells d’ aquell poble i trobar als que tenien segrestats..
Amb els dies, en Gimi i la Piti, varen fer amistat amb tothom i al final, varen descobrir que els seus amics ocells estaven segrestats a casa d’un corb que era molt dolent...
Entre tots els ocells del poble i en Piti i la Gimi , es varen posar d’ acord i a la nit varen anar a casa el corb a alliberar als altres!!
Un cop alliberats als seus amics, varem marxar tots junts al seu poble i gràcies a en Piti i la Gimi, els ocells dels dos pobles que sempre havien sigut enemics, varen començar una GRAN AMISTAT que va durar molts anys......

En Joan

Hi havia una vegada un nen que es deia Joan que anava a portar a la seva àvia a casa seva em el cotxe dels seus pares.
Quan van arribar a la casa van veure a la terrassa que hi havia tres nois em una pistola a la mà, que tenien agafada a la germana d’en Joan. En Joan va sortir del cotxe disposat anar a rescatar a la seva germana, quan va entrar per la porta van baixar tots 3 i la seva germana a matar-lo, la seva germana havia canviat, la havien posseït!. En Joan la va agafar i se’n va anar cap el cotxe ràpidament i li va dir a la seva germana que no era ella, que havia canviat, que tornés a ser ella..., i llavors la seva va bufar i va tornar a ser la de abans. Els pares d’en Joan van arrencar el cotxe i se’n van anar cap a Torelló ràpidament que era on vivien, però els 3 nois van robar un cotxe i els van seguir. El pare va posar peu al accelerador i els van despistar. Van arribar a Torelló, van aparcar el cotxe en un pàrquing que estava bastant a prop de la casa seva. Quan van estar a punt de tancar la porta... els dolents la van empènyer per poder entrar, en Joan la va poder tancar va pujar molt ràpid fins a casa seva em la seva família i tots menys en Joan van marxar cap a la terrassa, quan els dolents van entrar a la casa van veure a tota la família excepte en Joan.
Els dolents van anar cap a la terrassa a matar-los però... En Joan portava un ganivet a les mans i l’hi i va clavar a les cames, els dolents no podien caminar n’hi fer res. La mare d’en Joan va trucar a la policia i els van detenir. Van portar a la àvia a casa seva i vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja sa fos!

EN JOHNSON I LA PETRY

Fa molt de temps en un bosc molt frondós hi vivia un petit esquirol anomenat Johnson. Tenia el pèl marró clar amb una ratlla de color negre al mig del seu diminut cos. Ell deia que era molt tímid però molt intel·ligent.
També hi havia la Petry una truja que era dolenta, i sempre feia trampes per a poder apoderar-se de coses dels altres animals
Un dia ben d’hora al matí l’esquirolet tot saltant va trobar un aglà, i com que era el seu menjar preferit se’l va emportar. El dia següent, en Johnson en va trobar un altre i va fer el mateix que havia fet el dia abans, i així durant una setmana.
El petit animaló com he dit abans era molt intel·ligent i no acabava d’entendre perquè l’aglà sempre el trobava el mateix lloc. Així que al matí en va trobar dos, però ell no els va voler agafar, era estrany que sempre els trobés al mateix lloc.
De tot això ja en feia un mes i cada dia trobava mes aliment, però ell no l’agafava, però aquell dia va ser especial, a la tarda, quan ell va tornar de treballar, va trobar una cosa molt rara.
-Què és això?- es va preguntar
Però ell sense quasi sense importància va agafar aquell objecte, era rodó, de color vermell, amb una llumeta de color groc molt clar, que feia mal d’ulls, i el petit esquirolet se’l va emportar cap a casa seva.
El petit portava dos dies dormint, però alguna cosa el va fer despertar, ell es va llevar i va trobar a una truja a sota a casa seva, el marronet tal i com li deia la seva mare no sabia pas que i podia fer aquella truja tan grossa sota de casa seva, just al camí on ell sempre trobava els aglans tan ven pelats.
L’esquirol va baixar i li va dir:
-Eh!, que hi fas a casa meva?
-Ah! Amb un to de sorpresa, I ella va marxar corrents.
L’esquirol en va sentir a parlar de una truja que sempre feia trampes a tots els animals per a ella poder-se beneficiar-se de el seu menjar.
Ell va pensar si em fa una trampa no podré viure mai més aquí perquè ella m’haurà pres tot el menjar i tothom es riuria de mi per no ser capaç de haver-ho descobert.
Així que a la mateixa nit l’esquirol es va posar a fer ell una trampa per a la truja, la Petry.
Al matí quan la Petry va voler ficar un aglà per caçar després a l’esquirol amb una trampa, ella va posar el peu en un lloc on estava ple de fulles i seguidament l’esquirolet va mirar content , i va veure com la truja que aquell mateix matí li volia parar una trampa a ell, va ser més intel·ligent i la truja va caure en un forat on no va poder sortir-hi mai més d’allà.
Es va saber que el cap de molts mesos l’esquirol no es sap perquè però es va tornar dolent i llavors va ser ell el que feia paper de truja.
Qui sap si la truja abans també havia fet el bé?
Vet aquí un gat ver aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

EN ROC

Hi havia una vegada una nena que anava per el carrer, estava anant en direcció cap a casa, quan just a la cantonada de casa seva, va veure una capsa. Aquella capsa es movia i hi havia un soroll estrany. La nena es va atrevir a mirar què hi havia a dins d’ella. Quan la va obrir va veure que era un cadell de Labrador, i potser només tenia uns mesos, o ni això. La nena el va agafar i se’l va posar dins de la jaqueta, perquè no agafés fred, i va anar corrents cap a casa. En arribar va anar directe cap a la cuina, que allà hi havia la seva mare i li va dir: - Mama, saps què m’he trobat? I la mare va contestar i li va preguntar: - Que t’has trobat?
De cop la nena baixa a poc a poc la cremallera de la jaqueta i li ensenya a la seva mare el cadell que tenia tapadet entre ella. La nena molt contenta va dir. - Ens el podem quedar siuuuuuuuuusplau? La mare va respondre: - Home Carla, pensa que porta molta feina tenir un gos, però suposo que no passarà res perquè s’hi quedi, però t’has de fer càrrec tu, i cuidar-lo. - Siiisisisi! Jo et prometo que el cuidaré i que el trauré a passejar. - Ara veurem que és el que diu el teu pare quan arribi i quan el vegi a casa.
La nena va anar cap a d’alt a la seva habitació amb el gos, i va anar a ensenyar a els seus germans petits.
I va exclamar entusiasmada: - Mireu que tinc, heu vist que maco és? - Ooooh! Que maco és Carla! Es quedarà a casa? - Si! Ara, el que hem de fer es ficar-li nom! Els germans molt il·lusionats, van començar a dir noms, i un d’ells va dir Roc, us agrada? - La Carla va dir, em sembla molt bé i es un nom maco. - El germà petit va dir: Si, ami m’agrada molt!!!
A l’endemà, la nena és va llevar per anar a l’escola, i a la maleta de col·legi, va posar a el cadell a dins, i va marxar cap a l’escola, encara que fos il·legal. M’entres anava cap a l’escola uns nens a van començar a perseguir, i la volien pegar, quan just els nens van arribar cap a la Carla en Roc va sortir disparat de la maleta i va començar a mossegar-los a tots. La nena va poder apartar a el gos de aquells nens, i els nens van marxar corrents. La Carla va agafar a en Roc, i el va abraçar fort i l’hi va dir, que gràcies per defensar-la. Quan de sobte el gos va dir: - Gràcies a tu, per agafar-me aquell dia, d’aquella capsa.

La formiga Firbi

Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà, un cau de formigues que totes eren unes mandroses, cap d’elles anava a busca menjar, però totes menjaven, i molt.
Un bon dia va néixer una formiga que es deia Firbi, en pocs dies va anar cridant a altres formigues de la seva edat per formar un clan de detectius, que es van posar el nom de “The investigators”, que entre tots volien esbrinar perquè les altres formigues sempre estaven fen mandres i sempre estaven menjant.
En Firbi va dir als altres membres del grup, que anessin demanant per tota la colònia el perquè tots estaven igual. Al dia següent es van tornar a trobar i ningú no sabia res de on sortia tot aquell menjar, i es van decidir per anar a demanar-ho tots junts, però quan ja es començava a fer de nit van trobar un vell que els va explicar de on sortia tot aquell menjar.
El vell els va explicar que havien d’anar al fons de tot del cau i allà hi trobarien una porta que deia “no passar”, doncs que havien d’entrar a aquella porta, però abans haurien de tenir la clau de la porta, que estava just a sota de l’alfombreta de la porta, i havien de donar tres voltes a la clau. Un cop a dintre veurien una gran olla, i al costat un gran riu, que aquell riu portava una gran quantitat de peixos i altre animals petits, que allà era de on sortia tot l’aliment.
Ara ja sabien de on sortia tot el menjar, però un dia el riu ja no portava menjar i era perquè una formiga va caure al riu i hi va fer un tap al riu, i el clan den Firbi van resoldre molts misteris per poder tornar a destapar el riu de menjar.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

La princesa presonera

Hi havia una vegada un País meravellós on hi vivia una princesa que estava presonera en un arbre encantat on per salvar-la s’avia de talla un preciosa fulla d’aquet arbre. Van passar mesos fins un dia va passar un cavaller molt famós que Venia del Madrid de la família Reial. La princesa li va preguntar:Em podries salvar gran cavaller perquè hi estic molts i molts mesos encerrada aquí. El cavaller li va respondre:Porque t’haig de salvar i perquè no et salva algú altre. I va passar sense cap motiu .Però en altre costat de la ciutat i vivia un cavaller molt petit àgil i ràpid. Un dia estava passen per bosc i a vist el arbre encantat amb la princesa i li va dir:que fas aquí en aquet arbre,i li va respondre:hi estic aquí perquè m’ha atrapat el bruixot que es disfressa d’un famós cavaller i nomes puc sortir d’aquí quan algú talli la fulla amb la espada d’or.I el cavaller li va dir:t’ho prometo que aniré a buscar l’espada i torbaré el bruixot i el mataré i tallaré la fulla encantada. Busquen cavaller va passa dies fins que ha vist una muntanya que es deia Bernabeu i a vist una llum com màgica i ha pujat i allà i va ser el bruixot i l’espada d’or. El cavaller li va dir el bruixot:Deixa l’espada malvat bruixot o si no et matarem amb les pròpies mans,però el bruixot li va respondre:si hem mates jo t’enviaré el arbre encantat on morires,però el cavaller va agafa l’espada d’or i va matar el malvat bruixot. I va començar a camina dies i dies i llargs mesos fins arriba el arbre encantat.I amb una tallada forta va talla la fulla i la princesa va caure a les mans del cavaller i li va dir’’gracies’’i va preguntar-li una cosa mes:com et dius meravellós cavaller?Ell li va respondre:em dic Leo Messi de Barcelona i junts Van tornar al País meravellós.I a vet un gat i a ve un gos aquet conté ja sa fos.

LA RATA I EL LLEÓ

Hi havia una vegada una Rata i un Lleó que estaven buscant aliment pel camí. Mentre buscaven es van trobar a un Conill.
- Perdona, no saps pas on podem trobar un bon aliment?- Va dir-li el Lleó al Conill. Es que fa estona que n’estem buscant, però ni rastre, encara no hem aconseguit trobar res de res,si ens donessis una petita ajuda... podem dir que ens aniria molt bé.
- Us la donaré l’ajuda, però amb una petita condició.- Va dir el Conill. M’heu de donar part de l’aliment que gràcies a mi aconseguireu trobar.
- Ens sembla bé – Van dir la Rata i el Lleó. Però digues el lloc on el podem trobar ja! – Va dir la Rata.
- Just a darrera d’aquella cabanya llunyana hi ha una petita cova on a dins esta plena de menjar, allà podreu triar el menjar que més us agradi, hi ha de tot, quan hàgiu triat el menjar em porteu la part que em pertoca.- Va dir el Conill.
- Fet, aquí mateix te la portarem – Va dir la Rata.
La Rata i el Lleó mentre anaven a buscar aliment es van troba a dos amics seus, eren la Serp i l’Esquirol. Aquests dos també buscaven aliment, i la rata els i va dir on en podien trobar i van decidir anar-hi tots plegats. Finalment van arribar a la cova. Dins la cova hi havia aliment per tots cantons, tant que no sabien ni què triar. Tot era perfecte, només hi havia un petit inconvenient, hi havia massa gent dins la cova.
-Ostres! Quin estrés, aquí és impossible agafar menjar – Va dir la Serp. Pensava que seria més fàcil.
-Tens tota la raó, com ho podem fer? – Va dir l’Esquirol.
-Mireu, mireu! Allà hi ha el lloro, li podem dir que vagi volant a agafar-nos l’aliment, ell ho té fàcil, es pot colar ràpidament.- Va dir el Lleó.
-Lloro! Lloro! – Van cridar tots a l’hora.
El lloro i va anar volant i tot seguit els i va dir: Que veniu a cercar menjar? Ho teniu una mica difícil.
-Ja ho sabem ja, que ho tenim difícil, per aquesta raó t’hem cridat, perquè ens anessis a buscar el menjar tu que ho tens fàcil, volant.- Va dir l’Esquirol.
-Va, vinga, doncs us faré aquest favor, allà vaig! – Va contestar el Lloro.
El Lloro va anar a buscar el menjar i els i va portar ràpidament.
-Moltes gràcies Lloro, de veritat que estem molt agraïts. N’has portat molt!- Van dir tots a l’hora.
-De res, apa fins una altre! – Es va despedir el Lloro.
- Gràcies, fins una altre! – Van dir tots.
Quan marxaven de la cova i gràcies al Lloro tenien molt menjar, van despedir a la Serp i a l’Esquirol pel camí de tornada i els i van donar la seva part de menjar. Llavors el Lleó i la Rata van anar junts al lloc on havien trobat el Conill per donar-li la part que li pertoca de menjar. Van arribar al lloc i es van acostar cap al conill.
-Conill, aquí tens la teva part de menjar.- Va dir la Rata.
- Moltes gràcies, us ho agraeixo molt, de veritat.- Va dir el Conill.
-No es mereixen.- Va dir el Lleó. Vinga adéu!-
-Adéu i gràcies!-Respongué el Conill.
Finalment la Rata i el Lleó van aconseguir l’aliment que feia estona que buscaven. Amb el seu aliment van quedar tips i van ser feliços i van menjar anissos.

L’ampolla màgica

Hi havia una vegada un noi molt bo que tenia una ampolla màgica que mai s’acabava l’aigua i que eren per curar ferides. Tot el poble el volia molt però hi havia un noi molt dolent que el volia robar. i ell tan tranquil i passa un palló i li agafa un objecte molt bo, i el noi bo el persegueix molt ràpid i el dolent veu que no pot corre mes tira l’objecta al terra i el bo l’agafa i marxa, catacric catacrac conte contat.

L'elefant i el ratolí

Vet aquí fa molt temps un elefant i un ratolí anaven caminant. Abans l’elefant i el ratolí eren eren molt amics. Un dia anaven caminant i el ratolí es va trobar tot un sac d’un fruit sec que no havien vist mai i es van estranyar en veure’l i per això el ratolí va pensar que podia anar-li a preguntar al seu amic mussol per saber que era.
I el ratolí va dir:
- Elefant, queda’t aquí i vigila aquests fruits i jo tornaré ara mateix per saber què és aquest fruit tant misteriós...
Mentre el ratolí anava a veure el mussol, l’ elefant anava menjant-se els cacauets perquè ell ja els coneixia, i va enganyar el ratolí per menjar-se’ls ell sol.
Al tornar el ratolí es va donar conte que ja no hi eren els cacauets, i l’elefant va dir:
- Ratolí té enganyat i tots el cacauets m’he menjat!!!!! jajajajaja
El ratolí va pensar que aquest elefant garrepa i desagraït, havia de rebre un càstig per el que havia fet per això el ratolí va fer un cosa que l’elefant no s’ho podria treure mai del cap...
L’endemà l’elefant anava caminant prop d’un pantà i de cop va sortir el ratolí fent-se i el boig, i un amic seu infiltrat li va dir a l’elefant:
- Corre elefant fuig, els ratolins han agafat tots una malaltia que si t’he acostes et pots morir!!!!
I ja veiem a l’elefant sortint corrents cames ajudeu-me ben lluny d’aquí.
Ara s’entén perquè tots els elefants tenen una por terrible en els ratolins.
Espero que us hagi agradat perquè el conte ja s’ha acabat!!

Les granotes que volien un rei

-Havia una vegada un regnat de granotes a que tenien un regim governamental i ja estaven avorrides de votar les normes i el seu rei i van demanar al déu júpiter que el envies un nou rei que els manes. El déu Júpiter estava massa ocupat amb els seus mal de caps i no els va fer cas però les granotes no paraven de insistí i perquè el fes cas el déu júpiter fins que júpiter perquè es callessin va envia un tros de fusta pintat amb un color vius i també amb seva corona, quan va caure a l’aigua les granotes es van espantar i es van amagar, sota el nenúfars, el costats de les pedres, algunes van sortí de l’aigua, va passar un estona.
Fins que una granota es va anar acosten a poc a poc amb prudència una altre granota o va veure i també o va fer amb les mateixes precaucions que a primera i una altre granota quan van veure que no feia res es van a costa totes les granotes estaven molt contentes per el no rei però sen van cansa i ona altra vegada li van demana el dé 00BAu júpiter un nou rei el Deu júpiter es va cans i va envia una grulla amb molta gana i quan va comença a menjar-se les granotes sense para i quan va esta tipa va parar però el dia seguen un altre cop va comença a menja i les granotes asustades li van dir al Deu júpiter:
-Sisplau tornes l’anterior rei o les dictadura que teníem abans i el Deu júpiter va dir: sou unes granotes que no os esta be mai res i que os serveixi de elecció havans de canvia les coses.

PICOTET L’ASTUT

Hi havia una vegada un nen molt pobre, des de que va quedar orfe, havia hagut de guanyar-se la vida a base de fer encàrrecs o netejar sabates. Però un dia que plovia molt, el pobre nen no havia guanyat ni cinc i tenia fam. Mentre es mirava els meravellosos plats de l’aparador d’un restaurant, s’aturà davant seu una carrossa.
De l’interior sortí una veu:
- Puja, Picotet, que et portaré a menjar a casa meva.
A dins de la carrossa hi anava un senyor molt elegant i simpàtic.
- I a vostè qui li ha dit el meu nom i com ha sabut que tenia gana? –va voler saber en Picotet.
- Jo tinc el poder de saber-ho tot- va respondre el senyor- . fins i tot entenc el llenguatge dels animals.
En Picotet es va quedar a treballar de cambrer a la casa d’aquell senyor tan amable. Un dia, abans de dinar, va veure que el seu amo treia una boleta platejada ‘una aseta que duia a la butxaca. Nomes d’empassar-se-la, es va posar a riure, molt content. Aquell senyor feia allò cada dia segons anava veien en Picotet.
Un dia que el seu amo s’endormiscà, en Picotet li va robar una de les seves píndoles. Se’n va anar cap el jardí i allí se la va empassar sense que ningú no ho veiés. De sobte es va notar molt feliç i content. I el que més el sorprengué: va començar a entendre tot el que deien els animals!
Quan va tornar a casa, l’amo l’acusà d’haver-li robat una moneda d’or.
- No és veritat! – es defensà plorant en Picotet.
I se’n va anar un altre cop el jardí, a distreure’s amb els ànec de l’estany. I allà va sentir un ànec que li dei al seu company:
- Aquesta moneda d’or que t’has empassat et durà a la mort.
En Picotet li va prendre la moneda que s’havia empassat i la tornà al seu amo. Però no es va quedar en aquella casa, sinó que es va estimar més anar a córrer món, a la recerca d’aventures i fortuna.
En Picotet caminava xino-xano tan feliç, el cap ple d’alegres pensaments, quan va sentir que la Reina Formiga donava la veu d’alarma al seu exèrcit de formiguetes:
- Compte!, que no us esclafi aquest nen.
En sentir-ho les formigues, van canviar totes de direcció.
Més endavant, en travessar el riu, va sentir plorar uns peixos que estaven empresonats dintre d’una xarxa.
En Picotet els alliberà, i ells marxaren nedat molt contents.
Després, quan caminava pel bosc, en Picotet va sentir un corb que renyava els seus fills, els quals ploraven de gana:
- Fora d’aquí, ganduls, a guanyar-vos la vida!
En Picotet es va entristir i els portà uns quants cucs per tal que mengessin.
Més endavant, com que estava molt cansat, en Picotet s’ajagué a descansar a l’ombra d’un arbre. Estava mig endormiscat quan un gran corm que s’estava al capdamunt de la branca va dir:
- A la teva bota dreta hi ha la Reina de les formigues, a tocar de l’estany hi ha el Príncep dels peixos i jo sóc el corb, a qui tothom obeeix.
En Picotet estava astorat.
El corb va seguir parlant:
- Et casaràs amb una princesa bellíssima, si compleixes els ses tres desitjos.
- I quins són? – va voler saber en Picotet.
- Te’ls diré d’un en un.
- Dons comença pel primer, vinga – va demanar en Picotet.
- El primer desig de la bella princesa és una perla de les pregoneses del mar.
- Ja te la portarem nosaltres – van cridar a cor els peixos.
- El segon desig – va continuar el corb – es reunir tots els grans de blat que hagin caigut de les espigues en madurar.
- D’això ens encarregarem nosaltres – va dir la Reina de les formigues.
- Queda el tercer desig – en Picotet s’adreçà al corb -. Quin és?
- Cercar en el més recòndit de la selva la fruita de l’amor – va fer saber el corb -, però ja me’n ocupo jo. Tu ves al palau i digues a la princesa que en el termini de tres dies veurà acomplerts tots els seus desitjos.
Així ho va fer en Picotet.
L’endemà va anar a la platja, i el seu bon amic el peix li portar la perla a la boca. Després va veure com s’apropava una autèntica muntanya de grans de blat, que transportaven les formigues comandades per la seva Reina. Poca estona més tard arribava el corb, el qual duia al bec la meravellosa fruita de l’amor.
I com que la princesa, a banda de ser bellíssima complia la seva paraula, es va casar amb en Picotet i ambdós foren immensament feliços durant la resta de les seves vides.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conta ja s’ha fos.

RETALLS MÀGICS

Hi havia una vegada en els 70 una nena que es deia Marina de 3 anys d’edat li encantava vestir ninots de paper, en tenia una col·lecció de 16 ninots i nines. Es passava hores jugant i fins i tot s’ho emportava a la guarderia, es ficava a un racó perquè ningú la molestés i jugava fins a l’hora de sortir, ni tan sols volia sortir a pati a jugar.
Un dia al sortir de la guarderia van anar a una botigueta que van trobar i que no s’havien que i era al poble i que venien nines de paper.
La dependenta tindria de tenir uns 80 i es notava que li agradava aquest món. Van entrar a la botiga i va trobar una nina perfecta, la millor que havia vist mai, era de cartolina i portava purpurina. No la volia deixar a la botiga se la volia fer seva.
Era més cara però la volia, la havia posseït només mirar-la.
Definitivament la va comprar i se la va emportar a casa i va començar a jugar com una desesperada, no volia que ningú li digués res. La seva mare podia entendre que li agradés molt però no podia estar tot el dia així, i li va ordenar que anés a dormir.
A la 1:00 de la matinada des de l’habitació de la Marina es veien uns reflexes brillants. Era la nina de cartolina s’havia despertat de manera màgica i podia caminar,gesticular i parlar. Aquella nina a partir d’ara es tindria de enfrontar amb molts problemes.
El dia següent tots es van llevar i van anar a esmorzar, el menjar estava preparat. Qui deuria ser?
La família estava al·lucinant. De sobte van veure que el gos s’estava menjant alguna cosa, i van sentir una veueta aguda que demanava ajuda. Van anar corrents i van veure que la nina estava viva , estava molt molla de les babes del gos.
Corrents la van agafar i la van desmuntar i li van fer un cos nou, li van ensenyar les seves costums de la casa i la dels humans i la van tractar com una filla més. La nina sempre pujava a l’esquena del gos i anaven a viure aventures per el barri on vivien. Passaven per carrerons estrets on van conèixer moltes rates i gats que passaven el dia en grup perquè no se’ls i fes el dia tant llarg, ja que ningú els estimava. Es van fer molt amics i van fer una mini cabana per viure i cada dia la nina i el gos els i portaven alguna cosa de menjar que trobaven per casa.
La nina un dia van anar a el pont més alt de la ciutat mai i havia estat i ella volia veure tot on ella vivia. Ella no pesava absolutament res, de sobte va venir un airet lleuger que la va aixecar com si fos una ploma. Va començar a caure uns 20 metres d’alçada. Sort que va venir una àliga i la va agafar.
La àguila li va dir a la nina:
-Vigila ets massa petita per aquesta ciutat.
-U se, u se però si em passa alguna cosa se que tu estaràs aquí per salvar-me.
FI

Survival on the island

En un poblet perdut de Austràlia, vivia una nena que és deia Chloe, era una família bastant pobre, però el seu pare va trobar una feina a Alemanya i se’n va anar-hi a treballar.
Aquella nit mateix el seu pare els va trucar per poder explicar a la seva família que tornava cap a Austràlia a visitar-los.
La Chloe sempre desitjava tenir el videojoc més conegut en tot el món anomenat Survival on the island, i com que el seu pare havia estat molt temps a Alemanya treballant, cada cop és va anar fent més ric, i li portava un petit regalet.
El pare va arribar a casa i li va dir a la Chloe que portava un petit regalet per ella.
El pensament de la Chloe era pensar tot el dia en aquell videojoc, però deia que valia molts diners i que mai el podrien comprar, però clar també necesitava un ordinador.
La Chloe va obrir el regal i és va trobar amb el videojoc “Survival on the Island”, va començar a saltar i es va posar contentíssima, tot el dia donant-li las gràcies el seu pare i per últim li va regalar un ordinador.
La Chloe no va poder esperar més lo primer que va fer va posar el videojoc a l’ordinador per provar-lo, tractava de que era una nena que era una supervivent de una illa deserta del Pacífic.
La mare va cridar a la Chloe per anar a sopar, però no contestava, la seva mare estava histèrica perquè deia que estava tant enganxada el videojoc nou que no es separava del ordinador ni un segon.
La mare va anar a la seva habitació i no hi era, on havia anat la Chloe, el videojoc estava engegat, que estrany, la seva mare i el seu pare preocupats van trucar a la policia, però la policia ho va investigar tot però res, en realitat la Chloe es trobava en una illa, se semblava molt en la illa del videojoc, tot era raríssim, estava segura que estava en ella, la Chloe estava molt extranyada per tot lo que havia passat, va anar voltant per la illa avera si hi troba algú o alguna persona per allà.
Va trobar un telefón a terra, que estrany, estava pensant que potser hi havia un altre persona vivin allà, unes muntanyes grandíssimes tapaven la meitat de la illa, osigui, que a Chloe ho va anar a investigar.
La muntanya tenia una mini entrada com una mena de cova extranya molt fosca i endins de tot il·luminava una petita llum dins la cova, es va endinsà a la cova i va trobar una estatua dorada del que semblava el cap de una tribu india, tenia un bec i el va tocar, es va endinsà i es va obrir una mini
porteta de pedra i hi va entrar i es va un senyor, el va tocat perquè es pensava que estava dormint i en realitat estava mort, la Chloe es va posarà investigar i va trobar en el cos que hi havien mossegades en la part de la panxa, que fastigós, i també molt estrany.
Més tard la Chloe es va dirigir en un turó prop de la muntanya buscant persones, supervivents o algú, ella ja pensava que es quedaria molt temps tancada en un videojoc, va pensar que el mòbil la podria ajudar però, va anar el mateix lloc on era el mòbil, però no hi era, hi va decidir seguint buscant a alguna persona.
El cap de una estona va veure entre els arbres una cosa que es movia molt ràpid, que estrany, ella havia semblat veure alguna cosa semblant a algun animal, però no un qualsevol, sinó un animal estrany, no era d’aquet món semblava com un talp de terra però a la cara tenia com unes extremitats com les dels pops, feia molt fàstic.
Tot era un somni.

Vampirs en l’Escola

Hi havia una vegada un nen que deia Pere. Era alt i tenia els ulls de color negre. Vivia a Vic i els seus pares se’n havia de viatge a Viena. Anava a l’escola Escorial.
Un dia a la seva classe va venir un nou nen que es deia Quim i era alt, tenia els cabells molts llargs, ulls vermells i les dent sa li sortien fora. S’emblava un vampir. De cop va començar mossegar a tothom que se’l trobava davant i tota la gent que estava mossegada també es convertien en un Vampir. En Pere va córrer i es va amagar en el lavabo. Tots el alumnes i els professors eren vampirs. En Pere estava espantat i de cop va entrar un vampir i el noi es va amagar enrere de la porta. Li va anar de poc però el vampir no el va veure i de cop li va parèixer un àngel i va dir:
-Per poder que els teus amics tornin com em abans has de matar en Quim. Et dono aquesta espassa i las de clavar en el seu cor.
En Pere va anar buscar en Quim, quan el va trobar en Quim li va mossegar però en Pere ràpidament en el noi li va clavar la espassa en el cor. Quan en Pere es va despertar va trobar tot era normal ningú no recordava res de lo que havia passat apart d’en Pere que s’havia lo que havia passat. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.