VOTACIONS DE LES RONDALLES

Bones festes a tothom!!!!

Ja tenim a punt les votacions del Concurs de rondalles!!!

Hem preparat un sistema que us permeti votar les tres rondalles que més us han agradat. Només heu d'anar al menú de la dreta del bloc i clicar les opcions Rondalles 2n A, Rondalles 2n B, Rondalles 2n C. Un cop les hagueu llegides, podeu votar anant a l'enllaç Votacions.

Us recordem que el període de votació es tancarà el divendres 6 de gener de 2012.

Després de les vacances anunciarem els guanyadors de cada classe.

Esperem que gaudiu de la lectura!!!

Votar rondalles de 2n A.

Votar rondalles de 2n B.

Votar rondalles de 2n C.

BONES VACANCES!!!

RONDALLES 2N ESO C

Ja podeu llegir i votar les rondalles de 2n d'ESO C!!!

Bella

Hi havia una vegada una jove que es deia Bella , ella era pobre i vivia amb el seu pare , ella era la que cosia per la gent de palau. Una vegada el Rei li va demanar que tindria que cosir tot el vestuari del Princep en menys de dos dies , el Rei li va donar la tela i els materials que tenia que fer servir , Bella estava molt nerviosa perquè mai havia fet un treball tant important. Estava a casa seva i li diu al pare : papa en vaig a cosir a la meva habitació , i el pare li diu : d’acord filla jo estaré en la taberna amb els amics. La jove es va a la seva habitació , agafa els material , la tela i mes coses i començar a cosir , es el primer dia i la jove esta nerviosa perquè no sap si ho farà be , es passa tot el dia en la seva habitació des de el mati fins la nit no te temps de menjar ni dormir. Al altre dia encara esta cusin però te molta son , i te que entregar el vestuari per la tarda i ja casi acaba , però en un moment de molta son es queda dormida i espatlla el vestuari del Princep , quan es desperta troba el vestuari tot espellat , la pobre es troba molt malament perquè ja es la hora d’entregar el vestuari , Bella no sap com dir-li al Rei que no te el vestuari a punt , de un moment a un altre apareix un follet i li diu no t’amoïnis bella dona que jo t’arreglaré tot el vestuari , així dons ho va fer , Bella estava feliç i va anar a palau i va entregar el vestuari al Princep , el Princep la va mirar i li va encantar el seus ulls i li va dir vols ser al meva Princesa ella no s’ho podia creure que per un vestuari es casaria amb el Princep. Bella va dir que si al Princep ,es van casar i van tenir un fill.

El gat i la vaca

Vet aquí una vegada, hi havia un gat en Martí i una vaca, l’Aina. Era un dia assolellat de setembre, en Marc estava a casa seva i s’estava morint de gana. Va anar a mirar la nevera i no hi va trobar de res! Va pensar que aniria al bosc del costat del riu que hi ha pomers. Va agafar la jaqueta, es va posar les botes i se’n va anar cap al bosc. Quan va arribar allà va veure un pomer amb unes pomes precioses. Va fer un salt, i va pujar a dalt de l’arbre. Al cap de 20 minuts, el gat s’avia menjat totes les pomes de l’arbre! Estava tant tip que va decidir fer una becaina. Quan es va despertar, no podia baixar de l’arbre! Va trucar en en Pere, però li va dir que estava acabant la partida de la playstation 3 i que no hi podia anar, , també va trucar a la Marina i aquesta li va dir que estava amb els amics que no hi podia anar, per últim va trucar a l’Aina i li va dir que ara mateix i anava que no patis. L’Aina va arribar el bosc i va dir:
-Martí ja sóc aquí!
-Aina! Sóc aquí a l’arbre!
-Hola Martí! Què fas aquí dalt?
-He vingut a menjar pomes i ara no sé baixar!
-Mira, salta a la meva esquena i després ja seràs a baix!
-D’acord!
(En Martí va saltar sobre l’esquena de l’Aina)
-Oh! Gràcies Aina sort en tinc de tu!
En Martí per agrair-li l’ajuda la va convidar a fer el cafè. En Martí es va adonar que d’amics n’hi ha molts però de veritat molt pocs.

El gos de dues cues

Hi havia una vegada un gos que tenia dues cues , els altres gossos i animals es reien d’ell. Va arribar un dia que el gos estava fart de que els seus companys de joc es riguessin d’ell, un dia va decidir tallar-se una de les dues cues però va venir un vell amic seu i li va dir:
- Tu ja vals per tu mateix , no cal que et tallis una cua. Perquè un gos és un gos tant si té una cua com dues. Tots som iguals.
Va arribar un dia que el gos estava jugant en un bosc amb el seu amic i de cop i volta va sortir un gos que era molt més gros del normal, i els va dir:
- Veniu amb mi a un lloc màgic on el que desitgis i pensis o tindràs.
El principi deien que no, perquè tenien por del gos màgic; no el coneixien. Però ell els va convèncer que hi anessin amb ell. Quan van entrar en aquell lloc es van impressionar molt perquè hi havia molts gossos cada un amb un defecte. Els dos amics els i van fer una pregunta als gossos que hi havia allà.
-Perquè tots teniu un defecte i no desitgeu que us curin?
I els altres van contestar:
-Perquè nosaltres ens valem per nosaltres mateixos no perquè tinguem un defecte som així i sempre ho serem.
I ells van contestar:
-I sereu així tota la vida?
Van contestar:
-Sí serem sempre així i mai canviarem.
El gos el seu primer desig va ser:
- Que els meus companys m’acceptin tal i com soc.
I el gos gran li va dir:
- Els teus desitjos son ordres.
I li va fer complir el desig. El va tornar a la vida real i els seus companys l’acaptaven tal i com era. Conte acabat conta explicat.

El llop Toni

Hi havia una vegada, un llop que feia molt de por i tothom tenia por de apropar-se. El llop és deia Toni, tenia uns colmillos que feien por, tenia una pell molt arrogada i dura i a sobre del seu cap un barret.
Un dia va veure la seva víctima i no va a tarda a començar a corre però quan va arribar va veure que era un hipopòtam i aquest hipopòtam li va fer un tracta de tots dos tenen un ganivet i el primer que mati a l’altre guanya. El llop estava tan confiat que en tres segons va guanyar a l’ hipopòtam.
un dia és va trobar un pot de mel que ell no el podia obrir i li va demanar ajuda els animals, però tothom tenia por de que fos una trampa i el pobre llop no el va poder obrir-lo. Els animals van planejar un pla per a que l’animal enes a un circ i els deixes viure en pau. Van agafar un animal que fes d’objecto del llop que era una tortuga, el llop sabia que la tortuga és lenta i creia que la podia atrapar però mai el va arribar a agafar per a que davant de la tortuga hi havia una trampa i el llop va caure. Justament desprès que caiguí va arribar un caçador que se’l va emportar a Itàlia, i allà el van agafar per a un circ que no sen podia escapar.
El llop, com que era mot astut sen va poder ensurtir sense que els guàrdies s’enterressin i ja mai més va trobar el camí per a trobar el bosc en que el van capturar.
Fi.

EL MONSTRE DE L’ILLA MISTERIOSA

Vet aquí una vegada, en un lloc molt llunyà on tot era misteriós, hi havia un monstre que vivia en una cova molt fosca. Aquest monstre, era gros i omnívor. Es menjava tot tipus de coses com per exemple una palmera o una roca. Ell vivia en una illa en mig d’un mar del planeta terra.
Era una illa molt estranya i molt misteriosa perquè tenia forma de quadrat. Mentre el monstre s’anava passejant per tota l’illa, va veure un vaixell allà a la platja.
Aquell vaixell era d’unes persones que anaven a fer un volt per el mar i de cop, va aparèixer uns núvols negres i eren de tempesta. Va començar a ploure i l’aigua feia onades de deu metres. El vaixell no ho va poder suportar aquella mena d’onades tant gegants que hi havia en aquell mar tan salvatge. Les persones de dintre el vaixell va naufragar amb el vaixell en l’illa misteriosa on habitava aquell monstre tan gros i que s’ho menjava tot. Els nàufrags van decidir anar explorar tota l’illa.
Es van anar posant dintre una mena de bosc on tot era molt estrany. Els arbres tenien forma de quadrat i eren de color gris. Els animals que veien eren tot tipus d’éssers vius amb antenes i que volaven.
Al cap d’una estona, van sentir unes petjades que feien tremolar el terra i es van amagar, però un d’ells s’havia perdut i quan el monstre se’l va trobar, el va agafar i se’l va emportar cap a la cova on vivia aquest monstre.
Les altres persones que quedaven no van tenir més remei que seguir aquella bestia. Els nàufrags van anar a parar a la cova. Van entrar i un va dir:
-Què podem fer per derrotar aquest monstre tan gros.
I l’altre li va respondre:
-Doncs no ho se.
De cop, va aparèixer una mena d’extraterrestre i els hi va dir:
-Si voleu derrotar el monstre, li tindreu que tirar aquesta mena de líquid màgic que fa reduir la mida de qualsevol ésser que habiti en aquesta illa. Els nàufrags li van donar les gràcies i van anar en busca del seu amic. Quan feia estona que estaven caminant, van veure una llum i hi van anar. Eren el monstre i el nàufrag. El monstre s’estava apunt de menjar el nàufrag quan de sobte, la persona que tenia l’objecte màgic va començar a córrer a tota pastilla i li va tirar el líquid al l’ull.
El monstre es va quedar a la mida d’un ratolí gràcies en aquell líquid. Els nàufrags van marxar corren cap a la platja i quan van arribar van veure que el vaixell ja
estava arreglat i tot anava la perfecció. Tots junts van tornar cap a casa com just havien començat el viatge amb vaixell.
I vet aquí un gat i un gos, aquest conte s’ha fos.

El Petit follet

Una vegada hi havia un follet que és deia Petit, ja que era molt menut i escarransit, que des de sempre volia poder pujar a un arbre, però no podia ja que era més baixet que un bolet. Tenia dos germans, el més gran era ell, però també el més xic i que és trencava amb res; el mitjà és deia Forçut, ja que era el doble que ell, i a més era el triple de fort; al seu costat en Petit, no se sentia res. I per últim, la germana petita, que és deia Farigola, que era més dolça que la mel, alta, espigada, els ulls d’un color blau turquesa clar, i els cabells rossos, cada un d’ells com un fil daurat. La seva mare es deia Porcellana, i el seu pare es deia Carquinyoli. Tots plegats vivien al mig del bosc en una petita caseta que estava envoltada d’arbres alts, molt alts i moltes flors de tots colors amb una olor única i una fragància que no te la podies treure del cap, ja que era tant bona...
El Petit, des de molt petit, i escarransit com era, somiava a poder pujar a un arbre molt i molt alt, però, és clar, amb aquella altura que tenia i tan menut com era, no ho aconseguia... En canvi els seus os germans, ja hi havia pujat 50 vegades, sense cap problema. En Petit s’estimava molt els seus dos germans però a la vegada els hi feien una mica d’enveja ja que ell, moltes coses que hagués volgut fer, no les havia pogut fer per la seva altura. Un dia es va proposar de pujar a un arbre, l’arbre més petit que tenien el seu jardí. Amb molt esforços, i problemes va aconseguir pujar a l’arbre i va estar molt content, ja que mai ho havia pogut i intentar per por a caure o ha què li poguessin dir els seus germans. El cap de molt i molt temps, aproximadament 5 anys, el Petit ja tenia 1500 anys, ja era gran! (els anys dels follets passen molt ràpid.) Es va proposar pujar a l’arbre més alt que tenien i ho va aconseguir ja que durant aquells 5 anys, va fer la crescuda més forta que va tenir en molts anys, ara ja era més alt que un bolet, molt més alt. Li van haver de comprar roba i sabates ja que la que tenia era tota petita. Quant va aconseguir tocar l’última branca de l’arbre, va ser el moment més feliç de la seva vida, totes les flors va llençar un perfum deliciós, amb una aroma que no es podia repetir, els seus germans i pares, van sortir disparats de la caseta i es veia amb l’expressió de la cara que estaven molt feliços i molt orgullosos del Petit de la caseta. Sempre van ser feliços hi van menjar anissos i sempre es van apoiar uns els altres, no des de sempre, però si per sempre.

El porc

Hi havia una vegada, un porc petit,en Miquel, que durant tot una dia no va menjar res, i tenia molta gana. Finalment va decidir anar a buscar alguna cosa per menjar, i caminant per el passeig, de camí a casa la Cristina, una conilleta molt maca i molt amable, es va trobar a l’Arnau una amic de l’ Alma d’en Miquel. I ell es va troba a al Cristina, l’Arnau li va dir a la Cristina s’ has on puc troba en Miquel? , després ella li va dir a l’Arnau : En Miquel vindrà a portar-me 1kg de pastanagues i ell va dir: Vale recorda-li que demà em quedat eh.. i la cristina va dir: D’acord, ja li diré.
A les 14:00 hores en miquel va arriba a casa la cristina van deixar les pastanagues a la nevera i desprès van anar al menjador a parla i la cristina li va dir lo que li havia dit l’Arnau. L’endemà a les 9:00 del matí van trucar a la porta d’en miquel, ell es va vestir, es va posar uns calçotets UNO i una jaqueta Jack and Jones, desprès va baixar i es va troba l’Arnau, ell li va dir anem a donar el vol i en Miquel va dir que si, van anar a l’ Artesà a compra una euro de pizza, i desprès al Visus a veure roba però no es van compra res, desprès l’Arnau va acompanya a en Miquel a casa.
A la tarda en Miquel va anar a la granja a rebolcar-se al fang, i es va trobar als seus amic de tota la vida. Es va quedar tot l’estiu allà i quan va trona a la ciutat a la seva casa, va passar una cosa extraordinària que no hi havia animals tothom era humà de carn i ossos, hi no s’havia que fer, fins que va arriba un home amb escopeta, el porquet va pensar que el venia a ajudar però estava ben equivocat, l’home va matar al porc. I l’home al vespre va fer una foguera i es van menjar al porc.

El secret dels amics

En un temps molt llunyà vivien dos joves molt amics, el primer es deia Joan i el segon Anton.
Els dos eren inseparables però tenien un secret, un secret tan gran que ningú l’havia de descobrir.
Ells un dia havien anat al bosc com sempre, van arribar a la seva cabanya però a la cabanya no hi havia res més que una ampolla amb un líquid negre. A l’etiqueta hi havia si l’obriu us passaran coses increïbles.
Els dos amics van tornar a casa, no van tornar a la cabana, ho havien jurat, però no podien resistir-se a la temptació i una nit, la mateixa nit van anar a obrir l’ampolla el líquid negre va sortir i es va transformar en un gran drac seguidament un home va entrar a la cabana i els i va donar dos objectes molt especials. Una espasa per en Joan i una sella per l’Anton i els hi va dir que allò que els hi donava era per matar el drac.
En Joan li va agradar molt l’espasa però l’Anton va dir que aquella sella no servia per res però va pensar que en faria algun servei com a escut i la va guardar.
Deu dies després van anar a matar el drac en Joan un provar de fer-li mal amb l’espasa però no es podia acostar al drac i l’Anton servint-se de la sella com a escut s’hi va acostar i quan la sella va tocar el drac aquest es va tranquil·litzar i en Joan el va poder matar.
Encara tenen una ampolla amb un líquid negre que tindran fins que algú la vulgui en aquesta ampolla hi ha el drac i si algú la trobés el drac renaixeria i destorceria tot el poble.
Encara busquen una manera de treure l’ampolla de sobre seu però ara el drac no amenaça el poble que hi passa un gat i hi viu un gos i aquest conte ja s’ha fos.

El senyor i la mort

Fa temps, molt temps, en un dia trist i apagat, un dia d’aquells que no cal ser recordat...un senyor molt i molt vell, vivia en un poble no molt conegut. Aquell senyor només temia a una cosa, la mort. Tenia por del dia en que arribés la seva hora, l’hora en que deixés a les persones que estimava, l’hora que tanqués els ulls i se’n anés d’aquella vida per sempre.
Cada dia estava més cansat...i cada dia li feia més mal tot. A les nits se’n anava a dormir amb l’esperança de que l’endemà es llevaria sense que li fes mal res però això mai passava, cada dia anava a pitjor.
Un matí, al despertar-se s’adonà de que no tenia forces per a aixecar-se, que cada moviment que feia era una punxada profunda i dolorosa. Va decidir quedar-se al llit descansant fins que se li passés.
Però els dies passaven i el dolor no marxava, cada cop es feia més inaguantable, l’home volia descansar, volia que arribés la fi d’aquell dolor, estava fart de patir per res, sabent que les coses empitjoraven a cada segon que passava...
L’home ja no tenia forces per res, no podia seguir endavant. I finalment va aclucar els ulls, però aquest cop per a sempre, per lliurar-se de tots els dolors que no el deixaven dormir. El dolor va parar. Per primer cop va poder descansar de tots els mals. Ja no temia a res. Ara se’n adonava de que era absurd témer al que fa que descansis, al que fa que deixis de patir per sempre. La mort va ser la seva salvació, la fi de tots els seu dolor.

EL TIGRE I L'ELEFANT

Hi havia una vegada un tigre que passejava per la selva. Era un tigre fort, savi i atleta. Però aquell dia tenia la mala sort de caure amb una trampa humana i va quedar lligat de cap per avall. Va començar a rugir molt fort per culpa del dolor i al cap de poca estona va aparèixer l’elefant:
-Que t’ha passat? -va dir l’elefant.
-Que he caigut a una trampa d’humans! - va respondre el tigre.
-Vols que t’ajudi a baixar de la trampa? - diu l’elefant.
-Sí gràcies - va contestar el tigre.
-Dons no t’ajudaré a baixar! Ja,ja,ja! - diu l’elefant.
-Per què ?- li pregunta el tigre.
-Perquè tu vas matar el meu fillet, pobre de mi, i ara et mataré jo a tu !- li va respondre l’elefant.
- T’equivoques no vaig ser jo va se un caçador!
L’elefant s’ho va repensar i va decidir ajudar-lo.

EL TERRITORI COMPARTIT

Vet aquí una vegada dos animals que es barallaven per un territori , eren un Os i un llop. Els dos animals tenien ganes de ser l’alcalde de aquell territori, després d’haver pensat dies i dies van anar cap a el rei de la selva que es deia Lleó, li van dir lo que passava entre ells, el rei s’ho va pensar dies i dies fins que va dir: - Hi heura una batalla per el territori.
El dia següent va començar la batalla i va durar hores i hores fins que el rei es va cansar, va enviar dos soldats per mesurar el territori i que el parteixin en dos parts: una del Os i l’altre del Llop.
-I quant territori tindrà cadascú – va dir el llop.
-220 m2 per cadascú – va dir el rei.
-Genial, és un territori bastant gran - va dir l’Os.
El dos animals es van posar d’acord, l’Os es va quedar amb el territori Sud i el Llop es va quedar amb el territori Nord.
I un gos un gat i aquest conte acabat.

Els extraterrestres

Hi havia una vegada dos extraterrestres que vivien a Júpiter, tenien un repte, que era anar a la Terra i envair els terrícoles per tenir tot el poder.
Ells dos van quedar per construir la nau especial, van pujar a la nau i van despagar per anar cap a la Terra, quan passaven per Mart la nau es va espatllar, però van poder aterrar.
Van trobar un marcià, era vell, era el rei de tots el marcians, ell els hi va donar un pot on hi havia una aranya molt fastigosa i els extraterrestres es van espantar, però el marcià els hi va dir si tocaven l’aranya al cap de 24 hores tindrien molta bona sort i podrien arribar a la Terra.
Van anar a una part de Mart on no hi havia ningun marcià i 24 hores més tard van tocar l’aranya llavors hi va haver una gran explosió i Mart va explotar, ells no van morir, amb l’impacta de l’artefacte ells van sortir volant per art de màgia, van volar, fins arribar a la Terra i quan van arribar van trobar que no hi havia terrícoles a la Terra i perquè havien mort, l’artefacte de Mart va arribar fins a la Terra i ells van quedar bocabadats i van poder tornar sense cap problema a Júpiter.

ELS SUPERPODERS

Vet aquí una vegada, un noi que es deia Adam, era castany, amb els ulls verds i bastant alt. Era un noi molt normal, tenia 15 anys i anava a l’ institut del seu poble, tenia molts amics i una novia que es deia Lara, que feia dos mesos que sortien junts, i aquells anys havien set els millors de la seva vida. Era el juny, dels últims dies de cole, i tots tenien ganes hi ha de que fos l’estiu.
Un dia, l’Adam es va llevar, com de costum va fer el llit, es va dutxar, es va vestir, va esmorzar i va marxar cap a l’insti. A l’arribar, es va trobar l’insti cremat, i tothom que sortia ferit, i que dins de d’institut hi havia gent encara, i com que es va entristir molt i estava ple de ràbia per el que devia haver fet allò, així que va sortir una flama blava, de sobre seu i va començar a sortir- li aigua de les mans, sortien litres i litres d’aigua, fins que finalment el foc es va apagar, però a l’entrar a dins, ell estava mig atontat perquè no sabia que li havia passat, es va posar a buscar la seva novia per tot l’ institut, però a l’entrar a la classe de química, es va trobar la seva novia i tots els seus amics morts, cremats i estirats al terra, no s’ho podia creure. Va sortir d’allà, ple de fúria i de ràbia, va caure a terra i es va posar a plorar desconsoladament, era l’únic que quedava d’aquell insti, i tot el que l’hi havia passat allà, no ho podria oblidar mai, els millors anys de la seva vida, i ara per un incendi provocat, se’n havia anat tot, no trobaria mai uns amics com aquells, va marxar cap a casa seva, i no hi havia ningú, així que va marxar, i es va trobar amb tres persones més de l’insti, i es van trobar que tots tres tenien Super poders, una noia que es deia Sara, llegia les ments, un noi que es deia Marc tenia molta força i podia aixecar tot tipus de pesos i ell que podia tirar aigua. Van formar un grup per trobar el que havia fet allò, no li perdonarien mai. Així que es van posar a investigar totes les càmeres que hi havia fora de l’insti i a mirar el que havien gravat, van veure persones que no eren de l’escola, i es van posar a investigar els noms d’aquestes persones, van trobar 5 persones entre elles dos dones i tres homes, que quasi tots tenien uns 30/35 anys. Van anar a buscar-los a tots a casa seva, amb l’ajuda de la policia que els hi va dir on vivien, els van trobar a tots menys a una dona, es deia Júlia, van pensar que s’hauria escapat perquè no la trobessin, i no sabien per quin motiu podria haver cremat un institut, així que van anar en busca de la noia, van anar a investigar casa seva, i va trobar una paret plena de fotos de persones, edificis... I es veus que les persones que tenia penjades havien set assassinades feia dues setmanes. I els edificis cremats, només en queda un, l’hospital del poble, així que era una piròman i una assassina en sèrie, però ells no temien de la dona, es volien venjar del que els hi havia fet als seus amics. Van anar a l’hospital i la Sara va llegir la ment de la noia i va descobrir que estava dins de l’hospital, en una sala d’espera i que al cap de deu minuts sortiria i una bomba explotaria, així que van entrar a dins, la van agafar i van desactivar la bomba que havia posat, la van portar a la policia i la van tancar per cadena perpètua. Finalment havien salvat un hospital, però encara tenien el buit a dins d’haver perdut tots els amics. Vet aquí un gos vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat.

ELS POLLS

Hi havia una vegada en un conte de fades, una gallina xica, pica, camatorta i ballarica, que vivia en una granja, i va tenir sis polls, aquest sis polls, un dia van sortir a jugar al prat on estaven pasturant les vaques, era un prat verd i formós, on la brisa de l’aire et feia moure les plomes, i els i van dir:
- Que podem jugar en aquest prat? -van dir els pollets.
- No -els van respondre les vaques-. Aquest prat és només nostre.
Però els pollets no els van fer cas i es van posar a jugar en el prat. Les vaques, enfadades, amb mala baba els van anar a molestar. Molestant i molestant, les vaques, sense voler, van acabar trepitjant a dos dels pollets, i van quedar ben xics. Els altres pollets, espantats, se’n van anar, ara ja només en quedaven quatre. Van arribar on hi havia els porcs, era un corral ple de fang que feia molta pudor. Però ells volien jugar i els ho van demanar:
- Que podem jugar en aquest corral? -van dir els pollets.
- No -van respondre els porcs-. Aquest coral es nostre.
Però els pollets, tossuts, es van quedar a jugar allà; els porcs, enfadats, els van anar a empipar. I els porcs, sense voler, en van trepitjar dos més, i van quedar més pics que pics. Els dos pollets que quedaven, ben espantats, van sortir corrent, i van entrar en un forat que hi havia a la paret. Més endintre es van trobar a tres ratolins, que portaven unes espases, semblava que estiguessin simulant los tres mosqueteros. Aquell espai semblava un gimnàs d’entrenament. Però els dos pollets que quedaven els van demanar:
- Que podem jugar en aquest “gimnàs”? -van dir els pollets amb valentia.
I els tres ratolins es van girar de cop i van respondre els tres a la vegada:
- No. Aquesta guarida és nostra, nostra i només nostra.
Llavors els pollets, sense fer-los cas, van començar a jugar; els ratolins, enfadats, van ferir la cama a un dels dos pollets que quedaven, i aquest pollet va quedar camacurt. L’últim pollet va sortir corrent i es va trobar amb un aplec de gats que estaven tocant i ballant, estaven en un racó apartats de tothom. Aquell espai donava ganes de posar-te a ballar. I la manada de gats li van dir.
- Vine a ballar!
- D’acord -va respondre ell.
Va estar tanta estona ballant que es va quedar un poll ballaric, i va respondre:
- Crec que ja hauria de marxar al meu corral amb la meva mare la gallina. I se’n va anar.
A l’arribar al corral es va trobar a tots els seus germans. I d’aquí bé el poema:
Una gallina
xica, pica, camacurta i ballarica;
va tenir sis polls
xics, pics, camacurts i ballarics.
Si la gallina no hagués estat
xica, pica, camacurta i ballarica
els seus fills no haurien estat
xics, pics, camacurts i ballarics.
Però només hi ha una cosa diferent: que en el poema culpen la gallina de ser xica, pica, camatorta i ballarica, i que els seus fills surtin així; però no, és per culpa d’aquesta aventura que els polls són així. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. 

En Llamp i els seus amics

Hi havia una vegada un cavall que es deia Llamp i estava en un estable amb els seus amics però l’amo se’l volia emportar per les carreres de cavalls perquè corria molt, però els seus amics i ell planejarien un pla per anar a viure a la natura perquè el senyor no els cuidava gaire bé i només volia guanyar diners, just d’aquí dos dies el portarien a les carreres, els seus amics i ell van parlar del pla, volien que quan s’emportessin en Llamp tots sortirien per la porta i tirarien l’amo al terra i traurien el seu amic i s’anirien cap els prats on viurien feliços.
Va arribar el dia, es van llevar i quan va venir el senyor van fer lo que van quedar, quan gairebé l’havia lligat van saltar tots del seu estable i van anar cap a l’amo que van espantar-lo i va caure al terra, en Llamp va intentar sortir de la corda que l’aferrava però no va poder, els seus amics van ajudar-lo i quan l’amo va aixecar-se van treure’l van marxar corrent com mai ho van fer.
El senyor va agafar la camioneta i va perseguir-los camp a través, els cavalls es van separar perquè ja sabien on tenien que trobar-se , el senyor va perseguir en Llamp però corria molt mes la camioneta que en Llamp però de sobte la camioneta es quedava sense gasolina i es va parar. En Llamp va córrer fins un tros més enllà es va parar a descansar perquè havia corregut molt, el senyor va baixar de la camioneta i va perseguir-lo amb una corda, en Llamp el va veure corren i va marxar però les cames li feien figa, un dels seus amics el va veure i va anar a on era, va tirar el senyor al terra i va ajudar al seu amic a marxar. Se’n van anar tots a un camp verd i van viure feliços.
FI

LA PRINCESA GENIEVIEVE

Hi havia un vegada un princesa que es deia Genevieve que vivia en un regne meravellós amb les seves onze germanes, eren conegudes per ser molt desordenades, per això tots els regnes les evitaven, el seu pare, el rei va demanar ajuda a la seva cosina la Duquessa Rowena perquè les eduqués , però el que el rei no sabia és que ella només volia la seva corona per convertir-se en reina, per això va començar enverinant el rei amb un té.
Cada dia la Duquessa les ensenyava a comportar-se com a princeses de veritat, els va canviar el vestuari i els i va dir que no podien ni cantar ni ballar , i que tenien que anar-se’n a dormir bastant d’hora.
El dia de l’aniversari de les mes petites, les mes grans les varen despertar amb una cançó, i la Duquessa ho va sentir i va anar cap a l’habitació d’elles i va tornar a dir que no poden ni cantar ni ballar. Al final del dia les petites varen dir que el seu pare no les va venir a felicitar i estaven bastant tristes, però les seves germanes les varen animar amb un regal que la seva mare els regalava a cada una d’elles quan feien 5 anys, era un llibre amb una flor a la portada, cada princesa amb una flor diferent a la portada.
La princesa Genevieve els llegia el llibre a les petites, el llibre anava d’una princesa que trobava un món màgic que hi entrava ballant d’una flor a una altra que hi havia a l’habitació del terra de la princesa... i quan varen acabar , la mes petita de les tres va caure a terra i també li va caure el llibre a terra. La princesa Genevieve va veure que la flor de la portada del llibre era igual a la flor que hi havia en el mosaic que hi havia a terra de l’habitació de les princeses. La princesa va dir :
- a veure si trobeu la parella de la flor del llibre amb la flor del mosaic del terra
I totes varen dir que si que l’havien trobat, la princesa Genevieve va dir que era igual que el que passava en el llibre i va començar a ballar d’una flor a una altra però no va passar res , i llavors va dir:
- digueu-me la vostra flor de gran a petita.
I Genevieve va començar a ballar de flor en flor per l’orde que li deien les seves germanes i es va obrir un món màgic igual que passava en el llibre, varen baixar per unes escales que les portaven a un lloc màgic, on hi havia un barca que les esperava per dur-les a un saló daurat on hi havia les mateixes flors de la seva habitació, amb arbustos de flors d’or que estaven tancades, quan una de les princeses demanava un desig, les flors daurades s’obrien i se li complia el desig.
Després de la primera visita, una de les germanes es va adonar que només podien anar dos vegades més en aquest lloc màgic.
Van estar tota la nit ballant en aquest món màgic, però per mala sort, la mes petita va caure i es va fer mal a la cama , la princesa Genevieve la va ajudar , la va aixecar i la va portar a una font on hi havia una aigua màgica que la princesa Genevieve li va posar a la ferida de la petita i de cop la ferida va desaparèixer , i la petita en va agafar una mica perquè va dir que li aniria bè,
perquè sempre es feia mal i sabia que el necessitaria bastant sovint, llavors van tornar a la seva habitació.
El següent dia la Duquessa es va pensar que les princeses havien anat a ballar amb prínceps perquè va veure les sabatilles de ballet molt desgastades i els va dir a on havien anat a ballar.
Totes li van dir la veritat però la Duquessa no s’ho va creure. La Duquessa els i va dir que avui traurien les fulles del jardí i que farien molta feina més i que avui es quedarien tancades a la seva habitació perquè no puguin sortir a ballar amb els prínceps .
Quan era el vespre, les princeses estaven molt cansades perquè la Duquessa les havia fet treballar molt, però encara va tornar a entrar en el món màgic per desconnectar de la Duquessa i poder ballar tota la nit un altre cop, quan les mes petites estaven dormint les mes grans no volien marxar d’aquell lloc.
La Duquessa va descobrir el món màgic i el va començar a destrossar el mosaic de l’habitació de les princeses. Les princeses es van quedar allà dintre tancades, però sort que hi havia en Derek que era el Sabater real que era el que donava la sabatilles a les princeses, Genevieve li va dir a les flors màgiques la forma de sortir d’allà i li va dir que podia sortir ballant igual com va entrar , però havia de ballar amb en Derek perquè sinó no podien sortir.
Al final va poder sortir però el seu pare, s’estava morint i la Duquessa s’havia convertit en reina, la Genevieve, en Derek i la germana petita van anar a salvar el seu pare però no hi van arribar a temps, però sort que la petita tenia una mica de màgia del món màgic i li va fer beure i es va despertar, i la Duquessa va haver de marxar i va marxar ballant .
Al final la princesa Genevieve es va casar amb en Derek i tots van ser molt feliços.

LA PRINCESA I EL NOI POBRE

Hi havia una vegada un pobre nen que no tenia res, ni pare ni mare i tampoc treball. Un dia el noi estava molt cansat de no fer res i se’n va anar pel bosc a passejar i vet aquí que va trobar una mansió molt gran, i ell va entrar a la mansió per veure qui hi havia a dintre, i de sobte va trobar una princesa amb el cabell ros com la rínxols d’or i amb un gos a la falda. La noia el va mirar i li va dir:
–Qui t’ha deixat entrar a casa meva?
Ell va contestar:
– Estava pel bosc i he trobat la teva casa i pensava que no hi havia ningú i he entrat.
La noia el va mirar molt bé i sabia que no tenia res perquè portava la roba molt bruta i sense sabates, i va començar a dir al noi. -Bé, jo me’n vaig i espero que no t’hagi molestat. I per cert, encantat.
I la princesa li va contestar:
–Gràcies i jo igual d’encantada.
El noi va marxar de la casa de la princesa i cap a casa seva. El pobre noiet se’n va pel bosc pensant en aquella preciosa noia, i la noia pensant en aquell noi. Després de passar uns quants dies el noi va tornar cap a la mansió de la noia, però no va poder entrar perquè al bosc hi havia un drac i no podia acostar-se a la casa, la noia el va mirar
per la finestra i va veure el noi que estava a la porta i li va dir la noieta:
–Si vols venir cap a mi has de lluitar amb el drac
El noi contesta amb ràbia:
– D’acord.
Comença la batalla i la noia per la finestra mirant-los. El noi acaba matant el drac i la noieta es posa molt feliç i baixa cap a ell i s’abracen. De seuida la noia li fa un petó al noi a la galta i ell se’n va corrents a casa per anar a buscar un ram de flors per donar-li en la princesa. Acaba la història que li demana per casar-se i la noia contesta SÍ. I van viure feliços menjant anissos.
FI

La princesa segrestada

Hi havia una vegada una princesa molt bonica que estava segrestada en un castell molt gran i molt bonic . Estava presonera a la torre.
Va arribar un home molt guapo amb una roba senzilla de color vermell. Tenia un instrument màgic: una corda llarga. L’home va salvar la princesa de la torre. També tenia un barret màgic que li havia donat el seu amic .
I final la princesa es va enamorar de l’ home i es va casar amb aquest home que la va salvar .Desprès els dos es van enamorar i van anar a viure junts

La Princesa

Vet aquí una vegada un palau on vivien els pares d’una princesa que no la deixaven sortir del palau per que tenien por de que una bruixa que la volia matar . La princesa sempre sortia amagada fins que una vegada els seus pares es van a donar que marxava . La noia es va enfadar molt amb els seus pares i va marxar , la bruixa que la vigilava des de molt petita , la bruixa va aprofitar que la princesa estava sola per poder matar-la però de sobte va arribar un unicorn que la va salvar . La va portar fins a un palau al cel on hi havia una fada que podia solucionar o destruir maleficis con el de la princesa . Però el malefici de ella era molt fort que no es podia trencar l’unicorne també li va confessar que ella era la seva germana perduda al final van poder trencar el malefici sobre la princesa i la seva germana va deixar de ser un unicorn , van tornar a casa amb els seus pares i conte contat i aquest conte s’ha acabat ...

LA MOSCA I L'ARANYA

Hi havia una vegada una mosca que es deia Vipsi, i vivia a dins la casa d’una família humana. La vipsi casi mai sortia de el seu amagatall per por que se la menges una aranya.
Un dia se li va acabar el menjar i per no morir-se de gana va haver de sortir del seu amagatall. Quan va ser fora va veure que no passava res i que fins i tot li agradava sortir. De sobte va adonar-se’n de que no es podia moure,i que estava atrapada en una teranyina. La mosca va començar a cridar per veure si algú la sentia i la venia a rescatar. Al cap d’una estona va veure com una taràntula se li acostava lentament, la mosca va intentar sortir d’allà però no hi havia manera, estava atrapada. Quan va veure que la taràntula estava a punt de menjar-se-la va tancar els ulls. Al cap d’una estona, al veure que no passava res els va tornar a obrir. Al obrir-los va veure com l’aranya estava plorant, la Vispsi li va preguntar :
- Perquè plores?
- Perquè fins ara ningú ha vingut a veurem. No he tingut mai amics
- La veritat és que jo tampoc. Sempre he estat dins del meu amagatall per por de que se’m menges una aranya.
- De veritat? Jo mai em menjaria a una mosca que em vingués a veure i fos amiga meva. Si vols podem ser amics!!!
- Si!!!
- Com et dius?
- Jo, em dic Vipsi. I tu?
- Jo em dic Spider.
Van començar a parlar, i a parlar i a mida que anaven xerrant s’anaven fent amics, i cada cop es coneixien més. La mosca estava molt contenta de trobar a un amic, i de perdre la seva por a les aranyes.
Unes setmanes més tard ja eren uns amics inseparables, no feien una altre cosa que quedar i fer plans tots dos junts.
La mosca ja mai més va tenir por d’aquella aranya n’hi de cap altre, d’es del dia en què va conèixer a l’Spider. I els dos van viure feliços i van menjar anissos.

LA RONDALLA DEL PARDAL I LA SERP

Hi havia una vegada un pardal que es deia Pasqual i una serp que es deia Snake, els dos eren molt amics i sempre anaven junts. Tots dos vivien a Central Parc a Nova York. Un dia en Pasqual estava voltant per Central Parc perquè havia quedat amb l’Snake, de sobte va veure un cuc i va baixar ràpidament a menjar-se’l ; quan va arribar a terra va caçar el cuc i mentre se’l estava menjant un gat va saltar sobre d’ell i se’l va endur al seu amagatall. El pardal anava cridant auxili però ningú el sentia, un cop va ser allà el gat el va lligar de les ales i les potes i li va tapar la boca. El pardal molt espantat va començar a cridar tot i que ningú no el podia sentir perquè tenia la boca tapada. El gat al acabar de lligar-lo va marxar corrents a caçar més Pardals per menjar-se’ls més tard tots de cop.
L’Snake molt espantada perquè en Pasqual no venia va començar a buscar-el però no el va trobar. Ja molt preocupada va agafar el seu telèfon i el va trucar. En Pasqual no va poder contestar perquè tenia les ales lligades.
En Pascual en adonar-se que tenia el telèfon va intentar enviar-li un missatge com va poder i en el missatge posava:
Un gat ma segrastat en el seul amagatoll i nou puca surtir, vinema resacatar!!
El missatge no va quedar gaire bé perquè al estar lligat de les ales no podia escriure bé.
L’Snake al veure això es va posar a buscar l’amagatall de tots els gats de Central Parc, per poder salvar el seu amic. Al final en va trobar un que era molt sospitós, hi va entrar i va veure el seu amic lligat i plorant. Però hi havia un problema, que el gat era dins amb el pardal, a l’Snake sense voler va estossegar i el gat la va sentir i va anar a atacar-la. La serp va haver de lluitar amb el gat i el va vèncer i va poder rescatar el seu amic. En Pasqual li va donar les gràcies per haver-lo salvat i tot dos van tornar a casa molt contents i van viure feliços i van menjar anissos!!!!

Marc el nen que va salvar el seu pare

Hi havia una vegada un nen anomenat Marc i la seva família que vivien feliços en un poble,desgraciadament un dia va passar una cosa terrible, al acabar l’escola el nen va anar corrent a casa per mira la televisió com de costum però es va trobar a la seva mare estirada al sofà amb la cara molla tota plena de llàgrimes i plorant,en Marc li va preguntar que li passava i la mare li va dir,han tancat el pare a la presó ,en Marc com que era molt valent i molt impulsiu va dir que el trauria d’allà i l’hi va demanar perquè l’havien tancat i l’hi va dir que l’acusaven de haver robat el rei cosa que era mentida però ell no podia demostra que era innocent i va anar a buscar un advocat però eren una família pobre i no es podien pagar un advocat i va pensar i pensar però no se li acudia la manera de salvar el seu pare de passar-se tota la vida a la presó ho pitjor, de ser decapitat, va anar a donar un vol per poder pensar millor i es va endur uns diners per comprar un gelat quan estava per un carreró estret va passar una dona vella que va xocar am en Marc en marc li va demanar perdo i ella li va respondre
-Té això et servirà per salvar el teu pare
Ell va estar molta estona pensant el que li serviria per salvar el seu pare i que sabia aquella dona fins que quan estava apunt de comprar el gelat va veure que en ves de tenir els diners tenia un objecte de vidre molt estrany. Va decidir anar a veure el seu pare per si sabia com fer servir l’objecte, com havia planejat va anar a visitar-lo i ell li va dir que era molt estrany valia més que el llances i li va tirar el terra just desprès de caure va fer un
resplendor i van apareixia de cop en una casa en un país estrany i van començar una vida nova i vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.

Mr. Rabbit

Hi havia un vegada un conillet que es deia Mr.rabbit, un dia anava tan tranquil menjant-se una pastanaga quan de cop va venir en Mr.cow , va dir que li donges totes les pastanagues perquè en Mr.cow tenia un conill adoptada , de cop va sortir en Mr.lion i va espantar en Mr.cow , en Mr.rabbit estava molt content per haver-lo salvat però en Mr.cow volia venjança i va llogar un lladre professional que es deia Mr.cat i tenia un ajudant que es deia Mr.pig
En Mr.rabbit estava tan tranquil a la seva casa quan de cop va sentir algú crida ajuda, en Mr.rabbit va anar capa alla era en Mr.pig que feia veure que sabia fet mal m’entres en Mr.cat li robava les pastanagues, però en Mr.rabbit com que sabia que li anirien a robar li va dir en Mr.lion que les vigiles , es van trobar en Mr.cat i en Mr.lion i en Mr.cat es va retira però volia les pastanagues sinó no cobraria, va planejar un pla que en Mr.cat li robava les coses a tots els de la ciutat i les posava a la casa de Mr.rabbit quan tothom estava preocupat en Mr.cat va dir que en Mr.rabbit ho havia robat tot tos van anar a casa den Mr.rabbit i van escorcollà tota la casa i li van trobar tot lo que en Mr.cat havia robat en Mr.rabbit deia que ell no havia fet res però no sal van creure i el van ficar a la presó, en Mr.lion sàvia que ell no avia sigut i li va donar un pastis en Mr.rabbit que adintre i avia una llima perquè es fuges de la presó, u va aconseguir i en Mr.lion li va dir que anessin a veure a un seu amic que es deia Mr.elephant que era un molt bon amic den Mr.lion i que li podria demanar un desig, quan anaven a la casa den Mr.elephant que estava a les afores de la ciutat, m’entres i anaven van trobar en Mr.monkey penjat de una branca i anava cantant en Mr.lion i en Mr.rabbit no u van poder suportar, cantava molt malament i li van preguntar si sàvia on era la casa den Mr.elephant en Mr.monkey va dir que els acompanyaria si li dunes 10 plàtans i u van acaptar, en Mr.monkey els va acompanyar però quan estaven a prop de la casa es van trobar en Mr.kangaroo que era el policia de la ciutat, van començar a corre fins que van sentir una veu que deia veniu capa aquí van entrar i era la casa den Mr.elephant en Mr.lion li va dir en Mr.rabbit que li demanes qualsevol desig que es complirà i en Mr.rabbit li va dir que ploguessin pastanagues per tothom i en Mr.cow estava molt content
perquè ja tenia pastanagues per el seu fill conill pero en Mr.cat i en Mr.pig no van cobrar i tots estaven molt contents, vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conta ja sa fos .

Rock, el gos perdut

Hi havia una vegada un gosset molt maco i molt content que és deia ‘’ROCK’’. Un dia sense voler es va escapar de casa i no va saber tornar. Va haver de dormir al carrer, sol i amb tota la pluja que hi havia. Per sort un home li va donar un crostó de pa. L’endemà els gos Rock es va trobar amb un gos de carrer que sabia tots els camins i carrers i li va demanar que l’ajudés a buscar la seva casa. El gos de carrer li va fer una mica de pena i el va ajudar a buscar la seva casa. Li va olorar una mica el collar i es va posar a buscar. Buscaven i buscaven però no trobaven res, però de cop... En Rock diu:
- Mira, aquella és la meva casa!
I va anar corrents a casa seva sense dir ni adéu en el pobre gos que el va ajudar. El gos va donar mitja volta i quan va estar a punt de marxar... va sortir el gos de casa seva i li va portar un bistec per al gos que el va ajudar. El gos estava contentíssim i se’l va menjar en només dos segons, el gos li va donar les gràcies i l’altre gos li va dir:
- Cada setmana et pots pesar per la casa i et donaré menjar.
I els dos gossos contents van ser feliços i van menjar anissos.
Fi

RONDALLES 2N ESO B

Ja podeu llegir i votar les rondalles de 2n d'ESO B!

El cavaller Pere

Vet aquí una vegada en que els cavalls tenien ales, i els ocells tenien potes. En un castell molt gran hi vivia un cavaller, un cavaller que es deia Pere, de tots ell era el mes feble feia el que podia però no era bastant, tots els altres se li enreien, però ell feia el possible per ser cavaller. Però la pau no va durar sempre, un dia en el castell es va presentar un gegant, ell volia ser l’amo de tot el castell hi va dir...
-Si no em deixeu ser el rei, destruiré tot el castell va dir.
-Tots el cavallers el van anar atacar però el gegant fa fer servir els seus poders màgics, i els va matar a tots dels cavallers nomes quedava en Pere. En Pere s’havia que no el guanyaria pas el gegant per això se’n va anar del castell en el bosc on hi havia el mag. Així que va agafar el cavall i se’n va anar cap el bosc, per arribar-hi va haver de lluitar contra monstres, i bèsties perilloses. El final va arribar amb el mag li va dir que en el seu castell havia arribat un gegant terrible, el mag li va donar un espasa màgica per matar el gegant, va tornar cap el castell i el gegant havia tornat a tots els habitants en esclaus, el
gegant es va aixecar, va intentar esclafar en Pere però ell ho va esquivar, va agafar la espasa va saltar i li va clavar en el cor el gegant es va morir, i tots van ser alliberats, gràcies el Pere, i entre tots van tornar a construir el castell.

EL GAT I EL GOS

Hi havia una vegada, un gat molt presumit, que es deia Miau. Un dia mentre passejava tranquil·lament pel bosc, es va trobar un gos que el mirava molt malament (el gos es deia Bub, i era el “matón” del bosc). En Miau va fer com si no hagués vist res, però el gos, se li va començar a acostar. El gat molt espantat es fa posar a corre, però el gos se li va creuar. Quan semblava que l’anés a mossegar, va aparèixer l’ós Blanc, el protector del bosc. En Bub, es va espantar, va veure que no podia lluitar-hi amb aquell animal i va marxar corrents.
El gat va anar a donar les gràcies a l’ós, per salvar-li la vida. En Blanc, li va donar un xiulet, per quan estigués en un embolic, el fes servir, i ell vindria a l’instant.
Al cap d’un temps, en Miau va anar a caçar algun ratolí, i de cop va sentir un xisclet. Era un ocellet, que estava en perill. S’hi va acostar una mica i va veure que era en Bub. El primer que se li va acudir a en Miau, va ser anar a salvar a l’ocellet. Va fer sonar el xiulet i en un moment va aparèixer en Blanc. El gos, com l’ultima vegada es va espantar i va marxar. Tot seguit en Miau li va donar el xiulet a l’ocellet, perquè va creure que ell el necessitava més. L’ós blanc va veure el que havia fet en Miau, i li va anar a dir que estava molt orgullós d’haver-li donat el xiulet, justament a ell.
L’ocellet i el gat, es van fer molt amics, i van viure feliços i van menjar anissos.

EL GRAN AMOR D’ERNESTO

Hi havia una vegada un noi que es deia Ernesto que vivia en un petit poble, ell era fort, alt i guapo. L’Ernesto tenia moltes bones qualitats però mai havia conegut l’amor. Un dia l’Ernesto estava voltant per el mercat amb el seu amic Bernardo i van sentir a dos nois que deien que existia una pedra de vidre màgica a dalt de la muntanya que podia fer aparegués l’amor de la seva vida.
El següent dia l’Ernesto es va despertar i va pensar que havia de anar a la muntanya a agafar la pedra màgica per conèixer el seu amor. Va anar a casa en Bernardo i li va dir que ell aniria a la muntanya a agafar la pedra i si ell el volia acompanyar, en Bernardo va acceptar ràpidament i el va acompanyar. L’Ernesto i en Bernardo van escalar la muntanya i un cop van ser a dalt es van trobar a un drac ferotge que tenia intensions de matar-los. Ràpidament l’Ernesto va desenfundar l’espasa i es va disposar a matar el drac. Ernesto li ca clavar la seva espasa el cor i el drac va caure mort al terra.
L’Ernesto va agafar la pedra de dins el cor del drac i va començar a sortir una llum vermella molt extranya. Quan van arribar al poble va anara casa seva i es va trobar una dona que deia que havia perdut una cabra i que si ell l’havia vist. Van anar a voltar pel poble i mentre xerraven va sorgir l’amor entre ells, van viure feliços i van menjar aniços.

EL JOVE

Havia una vegada un pobre jove que tenia el seu pare molt malalt i no tenia diners per porta-li el metge. El jove li va dir el seu pare que aniria el castell per demanar ajuda el rei. L’endemà va anar el castell del rei per explicar-li que el seu pare que estava molt malalt. El rei el va oferir un metge per una bona causa, però amb la condició que havia de portar una flor blava que costava molt de trobar pel el bosc.
El jove va començar fer el viatge per anar el bosc. Va passar una setmana, i va trobar un mussol que parlava el seu idioma. El jove li va preguntar si havia vist la flor blava, però el mussol li va dir que no l’havia vist mai una flor de color blau. Van passar tres dies i es va trobar una esquirol que parlava un mica el seu idioma però el jove l’entenia molt bé. El jove li va preguntar si havia vist la flor de color blau, i l’esquirol li va dir que estava el seu cau. El jove estava molt feliç, i també el mussol i l’esquirol. Van anar al cau de l’esquirol i van trobar la flor de color blau. Però el jove li va preguntar si era l’únic flor que hi havia i l’esquirol li va dir que hi havia moltes en un altre lloc.
El jove va tornar castell i va donar la flor al rei. El rei estava molt content i va avisar al millor metge que hi havia en el seu palau que anés a curar el pare del noi. El jove estava molt content. L’endemà van venir uns soldats i el van portar al palau. El rei li va demanar si el seu pare estava més bé. El jove li va dir es trobava molt bé, el rei li va dir que també la seva filla estava molt malalta i que gràcies a la flor de color blau, ella s’havia salvat. El rei li va demanar si es volia casar amb la meva filla i el jove li va dir que no ho sabia perquè primer la volia conèixer, però el rei va decidir que es casarien. Al cap d’un mes, el jove i la princesa es van casar i van viure feliços i van menjar anissos.

EL MUSSOL I EL PARDAL

Hi havia una vegada un mussol, que vivia amb la seva família en un arbre molt a prop de una antiga església, el cas es que el mussol volia veure aquesta església però sempre que hi anava estava tot fosc i no hi veia.
Un dia va planejar que quan tota la seva família dormís, ell sortiria a veure aquesta església, però al sortir va veure un dia tan il·luminat que es va fer mal als ulls i es va quedar amb la vista negre un temps, però ell desitjava tant anar a veure l’església que va arrencar curosament una ploma de l’ala del seu pare i se la va lligar a darrera el cap per d’aquesta manera, que la ploma li tapes el sol, va sortir el cau i va continuar amb el seu camí.
Al cap d’una estona va veure un ocell que l’estava mirant de manera rara i el mussol s’hi va acostar i li va anar preguntar on era aquella església, el pardal tot eixerit li va dir que s’havia equivocat de camí i tot seguit el pardal es va oferir per acompanyar-lo.
Anant cap el camí van notar com algú els observava des de lluny però no en van fer cas i van continuar xerrant, el pardal li explicava tot el que feien els pardals i això el mussol el captivava però de sobte un corb se’ls hi va tirar a sobre, sort que el pardal s’havia unes tècniques d’auto defensa i es van poder escapar.
De seguida van arribar a l’església i la van veure pam a pam, quant van acabar, el mussol tenia molta son i quasi bé no podia volar, quant va arribar a casa tothom estava molt preocupat, el mussol li va tornar la ploma al seu pare, li va demanar perdó per haver-se escapat i tot seguit se’n va anar a dormir.
Aquell dia el mussol va aprendre que si persegueixes el teu somni es pot acabar fen realitat i vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

EL NOU MÓN

Fa molt temps es diu que a Irlanda, en una petita casa on ningú havia aconseguit posar-hi mai un peu a dintre, hi vivia un nen d’uns 10 anys que es deia Brian, era petit, molt prim amb la pell molt blanca, semblava que tingués por ja que casi mai deia res, tenia aspecte de fràgil i dèbil i de fet ho era... Però ell i la seva família formada per la seva germana, la seva mare i el seu pare tenien un secret, un secret que ningú es podia imaginar. El seu pare que semblava un bon home, molt amable i sempre disposat a ajudar era només la imatge que donava ja que en realitat maltractava a tota la seva família, la tenia sota una amenaça, era dur, sense sentiments, no estimava, no tenia pietat de pegar als seus fills de veure’ls plorar i tenir que veure com ells s’ho aguantaven amb morats per tot el cos.
Es pot dir que la infància d’en Brian va ser molt dura, però ell no volia ser un noi més, volia ser diferent, tenia molta ràbia a dintre, tenia un desordre mental causat pel seu pare i això va fer que drogar-se i matar, matar a innocents li donés plaer.
Després d’un temps a va entrar a un geriàtric on allà es va desintoxicar i va deixar les drogues, es va adonar de tantes coses... Com podia seguir el camí del seu pare? S’havia convertit en una persona realment dolenta. Mirant per la finestra un dia li va semblar veure una estranya figura estava lluny però s’acostava, era una cosa que li semblava que no ho havia vist mai i era així, quan va estar al seu davant va poder comprovar que es tractava d’un pegàs, n’havia vist als llibres quan era petit però podia ser real? I si, ho era. Estava espantat, però se li va passar de cop. L’animal o l’ésser fantàstic, el què fos es va dirigir a ell dient-li que l’acompanyés que el portaria a un lloc millor, un lloc nou on podria refer la seva vida, on podria ser una persona nova i deixar enrere el seu passat.
Li va semblar bona idea i pensant-ho una mica, es va convèncer de que tenia que marxar d’aquell lloc així que li va fer cas, va pujar a sobre seu i volant i a trossos galopant se’n van anar a un món diferent, ple de colors amb personatges molt estranys, animals que parlaven... Va encaixar perfectament en aquell lloc i allà es va quedar, per sempre.
El pastor i l’ós
Vet aquí una vegada, en un lloc molt i molt llunyà, hi havia un pastor que tenia un ramat ben gran d’ovelles. Ell, que era una persona molt llesta sempre portava a pastura les seves ovelles per els mateixos prats perquè la herba que allà hi creixia, segons ell era més bona, tot hi això sabia que pels voltants de la muntanya, hi vivia un ós ferotge i afamat. I el dia que més temia finalment va arribar. Ell estava pasturant el ramat com cada dia, però de sobte se li va aparèixer un ós de dimensions enormes, era negre, potes robustes i tenia la boca plena de dents enormes. El pastor va fer com si res, com si no l’hagués vist. Però l’ós s’anava mirant quina era la ovella més grassoneta i la que devia tenir el millor gust.
L’ós s’hi va acostar i li va dir:
-Em vull menjar una ovella del teu ramat. Si no me la ofereixes tu me la triaré jo.
El pastor, que precisament no era pas una persona curta, no va tardar a respondre:.
-Ui, per a això no et preocupis, tu vine demà que ja la tindràs ben apunt de menjar. I si no et fa el pes pots marxar.
L’endemà, el pastor va posar una ovella al lloc on l’ós li havia demanat, però l’ovella estava enverinada per una poció que si la prenies, et tornaves esclau de la persona que t’havia enverinat, però tot això no ho sabia l’ós i no va tardar ni un minut a cruspir-se l’ovella. Quasi bé se la va menjar sense mastegar.
La poció no va trigar a fer l’efecte i l’ós, va ser esclau de l’astut pastor per sempre, veient-se obligat a complir tots els desitjos del pastor.
I vet a aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos!!.

El pobre

Hi havia una vegada una persona que era pobre i hi havia unes persones que eren riques que reien de ell perquè treballava en el camp i estava molta estona perquè no podia segar-lo tot ell sol i ell se sentia molt malament i una persona ho va veure que reien de ell i el va ajudar a treballar al camp.
I ella l’hi va preguntar a veure si volia viure amb ella i ell va dir que no perquè tenia feina el camp , llavors ella se’n va anar cap a casa i ell va continuar treballant.
I el noi l’endemà quan es va llevar i va anar per a treballar va
veure tot el camp segat. I l’hi va anar a dir en la noia que es va trobar tot el camp segat i ella va somriure dient que ho havia fet ella a la nit m’entres ell estava dormin. Vet a qui un gat i vet a qui un gos el conta ja s’ha fos.

EL RATPENAT I L’ÓS

Fa molt i molt de temps quan les bèsties parlaven i els homes callaven, hi havia un ratpenat que vivia en una cova, però no estava sol també hi vivia un ós que s’havia instal·lat allà des de feia poc. No s’avenien gaire perquè el ratpenat dormia de dia i de nit no parava de fer soroll i volava per allà dintre de la cova, i en canvi l’ós feia el contrari i clar quan estava dormint i el ratpenat el despertava s’enfadava i n’estava molt fart i volia que la cova fos només per ell.
Un dia l’ós va decidir desfer-se del ratpenat i va anar a demanar ajuda a un altres ós que era amic seu i li va demanar que el matés. Li va dir que seria molt fàcil perquè el ratpenat era ceg i per tant el podien atacar per darrera i el ratpenat no se n’adonaria, el que no sabien era que el ratpenat tenia molt bona oïda...
Doncs així ho van fer, un dia al matí van anar tots dos cap a la cova amb la idea de matar al ratpenat, van veure que aquest estava dormint i es van anar acostant a poc a poc fins que es van decidir a atacar-lo però el ratpenat va sentir com s’acostaven i els va esquivar. De cop els óssos van veure com de darrera d’un racó de la cova van sortir molts ratpenats que van anar directament cap a ells dos, els óssos van sortir corrents d’aquella cova i van dir que no hi tornarien a entrar mai més.
El ratpenat es va quedar a la cova i va viure feliç per sempre i l’ós no va tornar a acostar-se a un ratpenat perquè encara que siguin petits no vol dir que siguin més dèbils.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

EL SOMNI DEL PETIT OGRE FUTBOLISTA

Hi havia una vegada un ogre molt,molt,molt mandrós que tenia una família molt esportista, sobretot el seu germà. Ell era el capità de la gran acadèmia de futbol d’ogres. Un dia l’Ogre es va cansar que el seu germà fos el centre de atenció, es va apuntar en el seu equip, però sempre estava a la banqueta. Els volia demostrar que era igual que el seu germà, es va entrenar mesos, però mai no el treien a jugar, i mai podia ensenyar-li el que podia arribar a fer. Un dia es va cansar que mai el traguessin a jugar i se’n va anar de l’equip i es va fer el seu propi equip, però eren tots molt dolents i no tenien un camp per entrenar i se n’anaven al bosc negre. Ningú havia entrat mai allà, però l’ogre no s’ho va pensar dues vegades, van entrar i van començar a entrenar; eren l’ogre, un home llop, un vampir,un home peix, però tampoc tenien un entrenador. Un dia va aparèixer un home misteriós que ja sabia que l‘ogre volia guanyar l’equip del seu germà, però ell veia que era impossible que els guanyessin, per això es va presentar i els va dir a veure si podria ser el seu entrenador i ells van dir que sí, però amb una condició. Ell va preguntar quina.
–Que guanyem el equip del meu germà -els i van donar un objecta màgic i van guanyar.

ELS CARAMELS DE VIDA ETERNA

Hi havia una vegada, en un poblet perdut en les remotes illes de Palafín, hi vivia l’acollidora família dels Blanquina. El pare es deia Joseph i era un home centrat, de pell morena, barbeta pronunciada i nas aguilenc, que tot i el seu aspecte seriós, tenia un gran cor i estava sempre disposat a ajudar als altres. En canvi, l’amable rostre de la seva esposa Gisel desbordava generositat. La Gisel era una dona alta, de cabells rossos, ulls blaus i pell fina, que tot i creure tenir els seus objectius molt clars, era bastant influenciable. Aquest feliç matrimoni, tenia una filla preciosa, a la qual havien posat Violet. Aquesta havia heretat la pell morena del seu pare, i els trets nòrdics tant característics de la seva mare, els cabells rossos i els ulls blau mar. En aquell temps, la Violet ja tenia 16 anys, i s’havia convertit en una noia bellíssima, centrada i amable, molt disposada a cuidar dels seus pares, ja dèbils pel pas dels anys, però sempre amb aquell bell somriure als llavis i disposats a donar-te la mà.
Era un fred dia d’hivern, i tot el poble estava cobert d’un mantell blanc impecable. Tot i aquest bell panorama pintoresc, la situació en què es trobava la família Blanquina no era tant meravellosa. La Violet s’havia despertat en aquest dia encantador i s’havia quedat una bona estona a la finestra contemplant el paisatge nevat. Quan ja n’estigué cansada, decidí baixar a la cuina per preparar-se l’esmorzar. Va baixar les escales de fusta, que grinyolaven a cada passa de la noia, i es va dirigí cap a la cuina. Tot seguit engegà la ràdio, i es posà a untar una torrada amb melmelada de préssec, tot cantant les cançons que sonaven. Quan va acabar de preparar l’esmorzar, es va assentar a la taula, i se la va menjar molt a poc a poc, assaborint cada mossegada que feia. Quan ja s’estava apunt d’acabar la torrada, la ràdio va començar a fer interferències.
- Deu ser la nevada...- va pensar.
Però després, aquestes interferències van passar a ser un únic so, agut i penetrant, que anava fent-se cada vegada més fort. La por es va començar a ficar al cos de la Violet.
- Això no pot ser normal...- es deia a ella mateixa.
I en efecte, no ho era. Perquè després, aquest únic so es va transformar en un riure malvat. I després en paraules. Paraules cruels, malvades, iròniques. Paraules que deien:
- El teu pare abandonarà aquest món. I tu no ho podràs evitar.
La primera llàgrima de ràbia va regalimar pel delicat rostre de la Violet. Va anar cap a la ràdio, i va prémer tots els botons, però cap la va aconseguir apagar. I les paraules no paraven de sonar.
- El teu pare estar apunt de marxar. I tu no ho podràs evitar.
La noia va esclatar a plors. Però no es podia quedar allà sense fer res. Va tornar al dormitori dels seus pares i va intentar obrir la porta, però no va poder. I llavors, aquelles paraules ja no sortien de la ràdio, sinó que ressonaven al seu cap una vegada i una altre.
- Ja ha marxat. I no ho has pogut evitar.
La noia es mossegar el llavi, intentant contenir les llàgrimes. I després, com un llampec brillant en una nit negra, va sorgir davant seu un home molt vell, de més de cent i de dos-cents anys. A causa de la seva vellesa, tenia la pell molt arrugada i uns cabells blancs molt prims. Anava vestit amb una túnica de color lila fosc, amb un barret del mateix color. L’home va forçar un somriure amistós:
- Hola maca, em dic Hunpow i sóc el mag més vell que queda en aquest món. Sí, tinc 625 anys, maca.- va dir, allargant-li la mà.
- Hola... Em dic Violet i...- va dir insegura.
I abans que pogués acabar de parlar, una cargola petita va caure en la mà estesa del vell Hunpow. La cara de sorpresa de la Violet va fer riure al mag.
- No em miris així, nena. D’aquí poc, un cavaller de cabells rossos i ulls blaus vindrà a trobar-te, per batre en Wispie.
- Wispie...?
- Sí.- va dir mig rient.- És el meu germà, en Wispie. Però jo sóc un mag lila, i ell és un mag fosc, que no es pot veure, sinó que només es pot sentir. I ha vingut a casa teva per emportar-se el teu pare, i després ho farà amb la teva mare. I segurament, la següent seràs tú. Li molesta que hi hagi gent tant bona en el món.
Aquella veu que havia sentit abans a la cuina, i que ressonava al seu cap era allò. En Wispie!
- Dons, el que deia. Quan aquest cavaller vingui, li has de donar la cargola. D’aquesta manera podrà xuclar la veu, fent que el teu pare torni a la vida i que vosaltres no estigueu en perill.
- Gràcies, moltes gràcies de veritat, i....- va dir encara insegura.
I abans que pogués afegir res més, es va esvair. Llavors, la Violet va notar una força molt gran que l’atreia cap a la cuina, i la va seguir. I efectivament, allà hi havia el cavaller del qual havia parlat en Hunpow. Es van saludar una mica dubtosos i la noia li va lliurar la cargola. El noi li va donar les gràcies, i va córrer escales amunt, deixant a la noia sola a la cuina. Al cap d’uns minuts la noia va sentir cops a la planta de dalt, i va decidir anar-hi. Va obrir la porta satisfactòriament, i va trobar al cavaller dret davant d’una ombra de forma inconcreta, i els seus pares agafats en un racó. El noi va agafar la cargola, i va bufar a través seu, fent que l’ombra desapareixés, i deixés en el seu lloc tres caramels liles.
- Caramels de vida eterna, preneu-ne un cadascú i mai coneixereu la mort. Aquesta és la vostra recompensa per haver estat tant bons.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte s’ha fos.

Els cérvols

Hi havia una vegada un bosc on vivien molts animals, pro un dia va haver un incendi i part dels animals d’aquell bosc es van morir. Només va quedar una família viva una família de cérvols, això és lo que es pensaven ells una família de tigres també va quedar viva. Mentre buscaven un altra bosc no s’anadonaven que els perseguien els tigres. Quant van arribar a el bosc van passar tres anys fins que es van trobar els tigres que tenien molta gana. I es van menjar uns dels cérvols el més petit, després van venir un altra dia i es van menjar al fill i la mare i el pare es va enfadar molt i es va voler venjar, el cérvol va anar capa al tigre i li va dir que perquè s’havia menjat a la seva família. I li va proposar fer una lluita, al cap de tres hores van fer la lluita i el cérvol va guanyar però tenia moltes ferides i estava a punt de morir. I de cop va aparèixer una família de cérvols i el van acollir i el van curar i si va quedar un temps dins que va marxar amb un altra cérvol que va trobar i van recórrer molts boscos junts fins que el seu company va morir perquè el van disparar una caçadors. L’altra cérvol va marxar corrent perquè també el van estar a punt de tocar. I es va quedar sol per sempre i va trobar una casa per viure però van venir uns humans i va haver de marxar. Fins que va trobar una cova i va viure tota la vida fins que va morir allà i menjava dormia feia totes les seves necessitats. Cada dia sortia a caçar o a trobar menjar a veure que arreplegava, quasi tota els dies trobava menys algun dia de neu que no podia sortir però ell tenia prous reserves. Fins que va viure feliç per sempre.
Comte comtat i aquest comte ja s’ha acabat.

Emily

Hi havia una vegada, en un país llunyà, una nena que es deia Emily. Era una nena molt maca i simpàtica, moreneta i baixeta. Concretament vivia a Califòrnia amb el seu pare, ja que la seva mare s’havia mort 2 mesos abans, però eren molt pobres.
Un nit d’estiu, ells dos estaven mirant la “tele”, però el seu pare es va quedar adormit. I just quan eren les 12 de la nit, va sortir un anunci que deia: “Truca gratis el 9598 i li regalem un conjunt de peluixos amb una sorpresa, però no la sabràs fins que no la tinguis. Truca i reserva’l”.
L’Emily no s’ho va pensar ni un moment i va trucar-hi.
Al cap d’una setmana es va trobar un paquet a l’habitació, i intrigada el va obrir. De cop, li va sortir una porta màgica, i ven decidida i va entrar.
A l’altra banda d’aquella porta màgica, hi havia un prat ben verd i ampli. De sobte, van aparèixer uns animalets petits, molt divertits i intel·ligents. La sorpresa que deia l’anunci, era que no eren uns animals normals, sinó que parlaven. Tots aquests animalets, la van acollir molt bé i li van ensenyar tota la ciutat que ells mateixos havien construït.
Però de sobte un dia, l’Emily, va tornar a casa per parlar amb el seu pare, i per mala sort es va deixar la porta màgica i la finestra oberta. Mentres ella estava a baix, el seu veí petit, que era molt entremaliat, va veure la porta i des de la finestra de casa seva, va saltar a la finestra de l’habitació de l’Emily, i va entrar a la porta.
El cap de 2 hores, l’Emily va tornar entrar en el seu món màgic. Però la sorpresa que es va endur quan va veure tots els seus animalets plorant i tota la ciutat destrossada. El problema, és que no sabia qui havia pogut fer aquella cosa.
Durant una setmana van estar refugiats, en una cova que hi havia a les afores de la ciutat, ja que els i havien destrossat totes les cases. I van aprofitar, mentres uns vigilaven, els altres feien un pla. El bruixot de la ciutat, un porquet molt amable i bo, va dir que quan haguessin trobat el lladre, els i donaria una poció màgica, que els ajudaria a adormir-lo.
Finalment, el van atrapar. Ells no es creien que hagués pogut ser ell, i per part de l’Emily, li va caure un bon càstig. Però allò no va sortir d’entre ells dos.

En Gimi i la Piti

Hi havia una vegada fa molt temps, que era el primer dia de l’escola per en Gimi i la Piti. Eren dos molt ocells espavilats que no es coneixien entre ells.
Era un dia molt esperat per ells dos, ja que era el primer dia d’escola i no coneixien a ningú perquè ells eren nouvinguts al poble del camp.
La Piti era una noia molt presumida i sempre volia anar arreglada amb les seves joies, el maquillatge....En canvi en Gimi era un noi que sempre passava de tot.
Quan va arribar la Piti, totes les ocelletes l’estaven mirant i deien: aquesta no vindrà amb nosaltres perquè és molt “xula”! . En canvi quan va arribar en Gimi totes les ocelletes estaven bavejant de lo que guapo era.
A l’hora del patí quan en Gimi i la Piti van sortir no hi havia ningú. En Gimi i la Piti estaven desesperats i van volar cap a la casa de la policia.
-Què feu aquí?- va dir el policia.
-Es què no hi ha ningú al poble, que ha passat?-va dir en Gimi i la Piti.
-Es què han segrestat a tothom uns enemics que tenim, que són d’un altre poble.-va dir el policia.
-Què venen a buscar?-va dir en Gimi.
-No venen a buscar res . Volen destruir-nos el nostre poble.-va dir el policia.
-I per què?-va dir la Piti.
-Perquè fa anys un dia, va haver-hi una guerra entre els dos pobles i varem tenir molts ferits i va morir molta gent. Al final vam destruir tot el poble nosaltres.-va dir el policia.
-On estan els nostres familiars?- va dir en Gimi i la Piti.
-Els han segrestat!-va dir el policia.
En Gimi i la Piti estaven desparats ells dos, no sabien que fer.
L’endemà els van despertar molt d’hora perquè anessin a l’altre poble, on tenien a la gent segrestada com si fossin forasters per investigar-ho tot.
En Gimi la Piti es varen disfressar de venedors de menjar d’ ocells i així , podien fer-se amics dels ocells d’ aquell poble i trobar als que tenien segrestats..
Amb els dies, en Gimi i la Piti, varen fer amistat amb tothom i al final, varen descobrir que els seus amics ocells estaven segrestats a casa d’un corb que era molt dolent...
Entre tots els ocells del poble i en Piti i la Gimi , es varen posar d’ acord i a la nit varen anar a casa el corb a alliberar als altres!!
Un cop alliberats als seus amics, varem marxar tots junts al seu poble i gràcies a en Piti i la Gimi, els ocells dels dos pobles que sempre havien sigut enemics, varen començar una GRAN AMISTAT que va durar molts anys......

En Joan

Hi havia una vegada un nen que es deia Joan que anava a portar a la seva àvia a casa seva em el cotxe dels seus pares.
Quan van arribar a la casa van veure a la terrassa que hi havia tres nois em una pistola a la mà, que tenien agafada a la germana d’en Joan. En Joan va sortir del cotxe disposat anar a rescatar a la seva germana, quan va entrar per la porta van baixar tots 3 i la seva germana a matar-lo, la seva germana havia canviat, la havien posseït!. En Joan la va agafar i se’n va anar cap el cotxe ràpidament i li va dir a la seva germana que no era ella, que havia canviat, que tornés a ser ella..., i llavors la seva va bufar i va tornar a ser la de abans. Els pares d’en Joan van arrencar el cotxe i se’n van anar cap a Torelló ràpidament que era on vivien, però els 3 nois van robar un cotxe i els van seguir. El pare va posar peu al accelerador i els van despistar. Van arribar a Torelló, van aparcar el cotxe en un pàrquing que estava bastant a prop de la casa seva. Quan van estar a punt de tancar la porta... els dolents la van empènyer per poder entrar, en Joan la va poder tancar va pujar molt ràpid fins a casa seva em la seva família i tots menys en Joan van marxar cap a la terrassa, quan els dolents van entrar a la casa van veure a tota la família excepte en Joan.
Els dolents van anar cap a la terrassa a matar-los però... En Joan portava un ganivet a les mans i l’hi i va clavar a les cames, els dolents no podien caminar n’hi fer res. La mare d’en Joan va trucar a la policia i els van detenir. Van portar a la àvia a casa seva i vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja sa fos!

EN JOHNSON I LA PETRY

Fa molt de temps en un bosc molt frondós hi vivia un petit esquirol anomenat Johnson. Tenia el pèl marró clar amb una ratlla de color negre al mig del seu diminut cos. Ell deia que era molt tímid però molt intel·ligent.
També hi havia la Petry una truja que era dolenta, i sempre feia trampes per a poder apoderar-se de coses dels altres animals
Un dia ben d’hora al matí l’esquirolet tot saltant va trobar un aglà, i com que era el seu menjar preferit se’l va emportar. El dia següent, en Johnson en va trobar un altre i va fer el mateix que havia fet el dia abans, i així durant una setmana.
El petit animaló com he dit abans era molt intel·ligent i no acabava d’entendre perquè l’aglà sempre el trobava el mateix lloc. Així que al matí en va trobar dos, però ell no els va voler agafar, era estrany que sempre els trobés al mateix lloc.
De tot això ja en feia un mes i cada dia trobava mes aliment, però ell no l’agafava, però aquell dia va ser especial, a la tarda, quan ell va tornar de treballar, va trobar una cosa molt rara.
-Què és això?- es va preguntar
Però ell sense quasi sense importància va agafar aquell objecte, era rodó, de color vermell, amb una llumeta de color groc molt clar, que feia mal d’ulls, i el petit esquirolet se’l va emportar cap a casa seva.
El petit portava dos dies dormint, però alguna cosa el va fer despertar, ell es va llevar i va trobar a una truja a sota a casa seva, el marronet tal i com li deia la seva mare no sabia pas que i podia fer aquella truja tan grossa sota de casa seva, just al camí on ell sempre trobava els aglans tan ven pelats.
L’esquirol va baixar i li va dir:
-Eh!, que hi fas a casa meva?
-Ah! Amb un to de sorpresa, I ella va marxar corrents.
L’esquirol en va sentir a parlar de una truja que sempre feia trampes a tots els animals per a ella poder-se beneficiar-se de el seu menjar.
Ell va pensar si em fa una trampa no podré viure mai més aquí perquè ella m’haurà pres tot el menjar i tothom es riuria de mi per no ser capaç de haver-ho descobert.
Així que a la mateixa nit l’esquirol es va posar a fer ell una trampa per a la truja, la Petry.
Al matí quan la Petry va voler ficar un aglà per caçar després a l’esquirol amb una trampa, ella va posar el peu en un lloc on estava ple de fulles i seguidament l’esquirolet va mirar content , i va veure com la truja que aquell mateix matí li volia parar una trampa a ell, va ser més intel·ligent i la truja va caure en un forat on no va poder sortir-hi mai més d’allà.
Es va saber que el cap de molts mesos l’esquirol no es sap perquè però es va tornar dolent i llavors va ser ell el que feia paper de truja.
Qui sap si la truja abans també havia fet el bé?
Vet aquí un gat ver aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

EN ROC

Hi havia una vegada una nena que anava per el carrer, estava anant en direcció cap a casa, quan just a la cantonada de casa seva, va veure una capsa. Aquella capsa es movia i hi havia un soroll estrany. La nena es va atrevir a mirar què hi havia a dins d’ella. Quan la va obrir va veure que era un cadell de Labrador, i potser només tenia uns mesos, o ni això. La nena el va agafar i se’l va posar dins de la jaqueta, perquè no agafés fred, i va anar corrents cap a casa. En arribar va anar directe cap a la cuina, que allà hi havia la seva mare i li va dir: - Mama, saps què m’he trobat? I la mare va contestar i li va preguntar: - Que t’has trobat?
De cop la nena baixa a poc a poc la cremallera de la jaqueta i li ensenya a la seva mare el cadell que tenia tapadet entre ella. La nena molt contenta va dir. - Ens el podem quedar siuuuuuuuuusplau? La mare va respondre: - Home Carla, pensa que porta molta feina tenir un gos, però suposo que no passarà res perquè s’hi quedi, però t’has de fer càrrec tu, i cuidar-lo. - Siiisisisi! Jo et prometo que el cuidaré i que el trauré a passejar. - Ara veurem que és el que diu el teu pare quan arribi i quan el vegi a casa.
La nena va anar cap a d’alt a la seva habitació amb el gos, i va anar a ensenyar a els seus germans petits.
I va exclamar entusiasmada: - Mireu que tinc, heu vist que maco és? - Ooooh! Que maco és Carla! Es quedarà a casa? - Si! Ara, el que hem de fer es ficar-li nom! Els germans molt il·lusionats, van començar a dir noms, i un d’ells va dir Roc, us agrada? - La Carla va dir, em sembla molt bé i es un nom maco. - El germà petit va dir: Si, ami m’agrada molt!!!
A l’endemà, la nena és va llevar per anar a l’escola, i a la maleta de col·legi, va posar a el cadell a dins, i va marxar cap a l’escola, encara que fos il·legal. M’entres anava cap a l’escola uns nens a van començar a perseguir, i la volien pegar, quan just els nens van arribar cap a la Carla en Roc va sortir disparat de la maleta i va començar a mossegar-los a tots. La nena va poder apartar a el gos de aquells nens, i els nens van marxar corrents. La Carla va agafar a en Roc, i el va abraçar fort i l’hi va dir, que gràcies per defensar-la. Quan de sobte el gos va dir: - Gràcies a tu, per agafar-me aquell dia, d’aquella capsa.

La formiga Firbi

Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà, un cau de formigues que totes eren unes mandroses, cap d’elles anava a busca menjar, però totes menjaven, i molt.
Un bon dia va néixer una formiga que es deia Firbi, en pocs dies va anar cridant a altres formigues de la seva edat per formar un clan de detectius, que es van posar el nom de “The investigators”, que entre tots volien esbrinar perquè les altres formigues sempre estaven fen mandres i sempre estaven menjant.
En Firbi va dir als altres membres del grup, que anessin demanant per tota la colònia el perquè tots estaven igual. Al dia següent es van tornar a trobar i ningú no sabia res de on sortia tot aquell menjar, i es van decidir per anar a demanar-ho tots junts, però quan ja es començava a fer de nit van trobar un vell que els va explicar de on sortia tot aquell menjar.
El vell els va explicar que havien d’anar al fons de tot del cau i allà hi trobarien una porta que deia “no passar”, doncs que havien d’entrar a aquella porta, però abans haurien de tenir la clau de la porta, que estava just a sota de l’alfombreta de la porta, i havien de donar tres voltes a la clau. Un cop a dintre veurien una gran olla, i al costat un gran riu, que aquell riu portava una gran quantitat de peixos i altre animals petits, que allà era de on sortia tot l’aliment.
Ara ja sabien de on sortia tot el menjar, però un dia el riu ja no portava menjar i era perquè una formiga va caure al riu i hi va fer un tap al riu, i el clan den Firbi van resoldre molts misteris per poder tornar a destapar el riu de menjar.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

La princesa presonera

Hi havia una vegada un País meravellós on hi vivia una princesa que estava presonera en un arbre encantat on per salvar-la s’avia de talla un preciosa fulla d’aquet arbre. Van passar mesos fins un dia va passar un cavaller molt famós que Venia del Madrid de la família Reial. La princesa li va preguntar:Em podries salvar gran cavaller perquè hi estic molts i molts mesos encerrada aquí. El cavaller li va respondre:Porque t’haig de salvar i perquè no et salva algú altre. I va passar sense cap motiu .Però en altre costat de la ciutat i vivia un cavaller molt petit àgil i ràpid. Un dia estava passen per bosc i a vist el arbre encantat amb la princesa i li va dir:que fas aquí en aquet arbre,i li va respondre:hi estic aquí perquè m’ha atrapat el bruixot que es disfressa d’un famós cavaller i nomes puc sortir d’aquí quan algú talli la fulla amb la espada d’or.I el cavaller li va dir:t’ho prometo que aniré a buscar l’espada i torbaré el bruixot i el mataré i tallaré la fulla encantada. Busquen cavaller va passa dies fins que ha vist una muntanya que es deia Bernabeu i a vist una llum com màgica i ha pujat i allà i va ser el bruixot i l’espada d’or. El cavaller li va dir el bruixot:Deixa l’espada malvat bruixot o si no et matarem amb les pròpies mans,però el bruixot li va respondre:si hem mates jo t’enviaré el arbre encantat on morires,però el cavaller va agafa l’espada d’or i va matar el malvat bruixot. I va començar a camina dies i dies i llargs mesos fins arriba el arbre encantat.I amb una tallada forta va talla la fulla i la princesa va caure a les mans del cavaller i li va dir’’gracies’’i va preguntar-li una cosa mes:com et dius meravellós cavaller?Ell li va respondre:em dic Leo Messi de Barcelona i junts Van tornar al País meravellós.I a vet un gat i a ve un gos aquet conté ja sa fos.

LA RATA I EL LLEÓ

Hi havia una vegada una Rata i un Lleó que estaven buscant aliment pel camí. Mentre buscaven es van trobar a un Conill.
- Perdona, no saps pas on podem trobar un bon aliment?- Va dir-li el Lleó al Conill. Es que fa estona que n’estem buscant, però ni rastre, encara no hem aconseguit trobar res de res,si ens donessis una petita ajuda... podem dir que ens aniria molt bé.
- Us la donaré l’ajuda, però amb una petita condició.- Va dir el Conill. M’heu de donar part de l’aliment que gràcies a mi aconseguireu trobar.
- Ens sembla bé – Van dir la Rata i el Lleó. Però digues el lloc on el podem trobar ja! – Va dir la Rata.
- Just a darrera d’aquella cabanya llunyana hi ha una petita cova on a dins esta plena de menjar, allà podreu triar el menjar que més us agradi, hi ha de tot, quan hàgiu triat el menjar em porteu la part que em pertoca.- Va dir el Conill.
- Fet, aquí mateix te la portarem – Va dir la Rata.
La Rata i el Lleó mentre anaven a buscar aliment es van troba a dos amics seus, eren la Serp i l’Esquirol. Aquests dos també buscaven aliment, i la rata els i va dir on en podien trobar i van decidir anar-hi tots plegats. Finalment van arribar a la cova. Dins la cova hi havia aliment per tots cantons, tant que no sabien ni què triar. Tot era perfecte, només hi havia un petit inconvenient, hi havia massa gent dins la cova.
-Ostres! Quin estrés, aquí és impossible agafar menjar – Va dir la Serp. Pensava que seria més fàcil.
-Tens tota la raó, com ho podem fer? – Va dir l’Esquirol.
-Mireu, mireu! Allà hi ha el lloro, li podem dir que vagi volant a agafar-nos l’aliment, ell ho té fàcil, es pot colar ràpidament.- Va dir el Lleó.
-Lloro! Lloro! – Van cridar tots a l’hora.
El lloro i va anar volant i tot seguit els i va dir: Que veniu a cercar menjar? Ho teniu una mica difícil.
-Ja ho sabem ja, que ho tenim difícil, per aquesta raó t’hem cridat, perquè ens anessis a buscar el menjar tu que ho tens fàcil, volant.- Va dir l’Esquirol.
-Va, vinga, doncs us faré aquest favor, allà vaig! – Va contestar el Lloro.
El Lloro va anar a buscar el menjar i els i va portar ràpidament.
-Moltes gràcies Lloro, de veritat que estem molt agraïts. N’has portat molt!- Van dir tots a l’hora.
-De res, apa fins una altre! – Es va despedir el Lloro.
- Gràcies, fins una altre! – Van dir tots.
Quan marxaven de la cova i gràcies al Lloro tenien molt menjar, van despedir a la Serp i a l’Esquirol pel camí de tornada i els i van donar la seva part de menjar. Llavors el Lleó i la Rata van anar junts al lloc on havien trobat el Conill per donar-li la part que li pertoca de menjar. Van arribar al lloc i es van acostar cap al conill.
-Conill, aquí tens la teva part de menjar.- Va dir la Rata.
- Moltes gràcies, us ho agraeixo molt, de veritat.- Va dir el Conill.
-No es mereixen.- Va dir el Lleó. Vinga adéu!-
-Adéu i gràcies!-Respongué el Conill.
Finalment la Rata i el Lleó van aconseguir l’aliment que feia estona que buscaven. Amb el seu aliment van quedar tips i van ser feliços i van menjar anissos.

L’ampolla màgica

Hi havia una vegada un noi molt bo que tenia una ampolla màgica que mai s’acabava l’aigua i que eren per curar ferides. Tot el poble el volia molt però hi havia un noi molt dolent que el volia robar. i ell tan tranquil i passa un palló i li agafa un objecte molt bo, i el noi bo el persegueix molt ràpid i el dolent veu que no pot corre mes tira l’objecta al terra i el bo l’agafa i marxa, catacric catacrac conte contat.

L'elefant i el ratolí

Vet aquí fa molt temps un elefant i un ratolí anaven caminant. Abans l’elefant i el ratolí eren eren molt amics. Un dia anaven caminant i el ratolí es va trobar tot un sac d’un fruit sec que no havien vist mai i es van estranyar en veure’l i per això el ratolí va pensar que podia anar-li a preguntar al seu amic mussol per saber que era.
I el ratolí va dir:
- Elefant, queda’t aquí i vigila aquests fruits i jo tornaré ara mateix per saber què és aquest fruit tant misteriós...
Mentre el ratolí anava a veure el mussol, l’ elefant anava menjant-se els cacauets perquè ell ja els coneixia, i va enganyar el ratolí per menjar-se’ls ell sol.
Al tornar el ratolí es va donar conte que ja no hi eren els cacauets, i l’elefant va dir:
- Ratolí té enganyat i tots el cacauets m’he menjat!!!!! jajajajaja
El ratolí va pensar que aquest elefant garrepa i desagraït, havia de rebre un càstig per el que havia fet per això el ratolí va fer un cosa que l’elefant no s’ho podria treure mai del cap...
L’endemà l’elefant anava caminant prop d’un pantà i de cop va sortir el ratolí fent-se i el boig, i un amic seu infiltrat li va dir a l’elefant:
- Corre elefant fuig, els ratolins han agafat tots una malaltia que si t’he acostes et pots morir!!!!
I ja veiem a l’elefant sortint corrents cames ajudeu-me ben lluny d’aquí.
Ara s’entén perquè tots els elefants tenen una por terrible en els ratolins.
Espero que us hagi agradat perquè el conte ja s’ha acabat!!

Les granotes que volien un rei

-Havia una vegada un regnat de granotes a que tenien un regim governamental i ja estaven avorrides de votar les normes i el seu rei i van demanar al déu júpiter que el envies un nou rei que els manes. El déu Júpiter estava massa ocupat amb els seus mal de caps i no els va fer cas però les granotes no paraven de insistí i perquè el fes cas el déu júpiter fins que júpiter perquè es callessin va envia un tros de fusta pintat amb un color vius i també amb seva corona, quan va caure a l’aigua les granotes es van espantar i es van amagar, sota el nenúfars, el costats de les pedres, algunes van sortí de l’aigua, va passar un estona.
Fins que una granota es va anar acosten a poc a poc amb prudència una altre granota o va veure i també o va fer amb les mateixes precaucions que a primera i una altre granota quan van veure que no feia res es van a costa totes les granotes estaven molt contentes per el no rei però sen van cansa i ona altra vegada li van demana el dé 00BAu júpiter un nou rei el Deu júpiter es va cans i va envia una grulla amb molta gana i quan va comença a menjar-se les granotes sense para i quan va esta tipa va parar però el dia seguen un altre cop va comença a menja i les granotes asustades li van dir al Deu júpiter:
-Sisplau tornes l’anterior rei o les dictadura que teníem abans i el Deu júpiter va dir: sou unes granotes que no os esta be mai res i que os serveixi de elecció havans de canvia les coses.

PICOTET L’ASTUT

Hi havia una vegada un nen molt pobre, des de que va quedar orfe, havia hagut de guanyar-se la vida a base de fer encàrrecs o netejar sabates. Però un dia que plovia molt, el pobre nen no havia guanyat ni cinc i tenia fam. Mentre es mirava els meravellosos plats de l’aparador d’un restaurant, s’aturà davant seu una carrossa.
De l’interior sortí una veu:
- Puja, Picotet, que et portaré a menjar a casa meva.
A dins de la carrossa hi anava un senyor molt elegant i simpàtic.
- I a vostè qui li ha dit el meu nom i com ha sabut que tenia gana? –va voler saber en Picotet.
- Jo tinc el poder de saber-ho tot- va respondre el senyor- . fins i tot entenc el llenguatge dels animals.
En Picotet es va quedar a treballar de cambrer a la casa d’aquell senyor tan amable. Un dia, abans de dinar, va veure que el seu amo treia una boleta platejada ‘una aseta que duia a la butxaca. Nomes d’empassar-se-la, es va posar a riure, molt content. Aquell senyor feia allò cada dia segons anava veien en Picotet.
Un dia que el seu amo s’endormiscà, en Picotet li va robar una de les seves píndoles. Se’n va anar cap el jardí i allí se la va empassar sense que ningú no ho veiés. De sobte es va notar molt feliç i content. I el que més el sorprengué: va començar a entendre tot el que deien els animals!
Quan va tornar a casa, l’amo l’acusà d’haver-li robat una moneda d’or.
- No és veritat! – es defensà plorant en Picotet.
I se’n va anar un altre cop el jardí, a distreure’s amb els ànec de l’estany. I allà va sentir un ànec que li dei al seu company:
- Aquesta moneda d’or que t’has empassat et durà a la mort.
En Picotet li va prendre la moneda que s’havia empassat i la tornà al seu amo. Però no es va quedar en aquella casa, sinó que es va estimar més anar a córrer món, a la recerca d’aventures i fortuna.
En Picotet caminava xino-xano tan feliç, el cap ple d’alegres pensaments, quan va sentir que la Reina Formiga donava la veu d’alarma al seu exèrcit de formiguetes:
- Compte!, que no us esclafi aquest nen.
En sentir-ho les formigues, van canviar totes de direcció.
Més endavant, en travessar el riu, va sentir plorar uns peixos que estaven empresonats dintre d’una xarxa.
En Picotet els alliberà, i ells marxaren nedat molt contents.
Després, quan caminava pel bosc, en Picotet va sentir un corb que renyava els seus fills, els quals ploraven de gana:
- Fora d’aquí, ganduls, a guanyar-vos la vida!
En Picotet es va entristir i els portà uns quants cucs per tal que mengessin.
Més endavant, com que estava molt cansat, en Picotet s’ajagué a descansar a l’ombra d’un arbre. Estava mig endormiscat quan un gran corm que s’estava al capdamunt de la branca va dir:
- A la teva bota dreta hi ha la Reina de les formigues, a tocar de l’estany hi ha el Príncep dels peixos i jo sóc el corb, a qui tothom obeeix.
En Picotet estava astorat.
El corb va seguir parlant:
- Et casaràs amb una princesa bellíssima, si compleixes els ses tres desitjos.
- I quins són? – va voler saber en Picotet.
- Te’ls diré d’un en un.
- Dons comença pel primer, vinga – va demanar en Picotet.
- El primer desig de la bella princesa és una perla de les pregoneses del mar.
- Ja te la portarem nosaltres – van cridar a cor els peixos.
- El segon desig – va continuar el corb – es reunir tots els grans de blat que hagin caigut de les espigues en madurar.
- D’això ens encarregarem nosaltres – va dir la Reina de les formigues.
- Queda el tercer desig – en Picotet s’adreçà al corb -. Quin és?
- Cercar en el més recòndit de la selva la fruita de l’amor – va fer saber el corb -, però ja me’n ocupo jo. Tu ves al palau i digues a la princesa que en el termini de tres dies veurà acomplerts tots els seus desitjos.
Així ho va fer en Picotet.
L’endemà va anar a la platja, i el seu bon amic el peix li portar la perla a la boca. Després va veure com s’apropava una autèntica muntanya de grans de blat, que transportaven les formigues comandades per la seva Reina. Poca estona més tard arribava el corb, el qual duia al bec la meravellosa fruita de l’amor.
I com que la princesa, a banda de ser bellíssima complia la seva paraula, es va casar amb en Picotet i ambdós foren immensament feliços durant la resta de les seves vides.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conta ja s’ha fos.

RETALLS MÀGICS

Hi havia una vegada en els 70 una nena que es deia Marina de 3 anys d’edat li encantava vestir ninots de paper, en tenia una col·lecció de 16 ninots i nines. Es passava hores jugant i fins i tot s’ho emportava a la guarderia, es ficava a un racó perquè ningú la molestés i jugava fins a l’hora de sortir, ni tan sols volia sortir a pati a jugar.
Un dia al sortir de la guarderia van anar a una botigueta que van trobar i que no s’havien que i era al poble i que venien nines de paper.
La dependenta tindria de tenir uns 80 i es notava que li agradava aquest món. Van entrar a la botiga i va trobar una nina perfecta, la millor que havia vist mai, era de cartolina i portava purpurina. No la volia deixar a la botiga se la volia fer seva.
Era més cara però la volia, la havia posseït només mirar-la.
Definitivament la va comprar i se la va emportar a casa i va començar a jugar com una desesperada, no volia que ningú li digués res. La seva mare podia entendre que li agradés molt però no podia estar tot el dia així, i li va ordenar que anés a dormir.
A la 1:00 de la matinada des de l’habitació de la Marina es veien uns reflexes brillants. Era la nina de cartolina s’havia despertat de manera màgica i podia caminar,gesticular i parlar. Aquella nina a partir d’ara es tindria de enfrontar amb molts problemes.
El dia següent tots es van llevar i van anar a esmorzar, el menjar estava preparat. Qui deuria ser?
La família estava al·lucinant. De sobte van veure que el gos s’estava menjant alguna cosa, i van sentir una veueta aguda que demanava ajuda. Van anar corrents i van veure que la nina estava viva , estava molt molla de les babes del gos.
Corrents la van agafar i la van desmuntar i li van fer un cos nou, li van ensenyar les seves costums de la casa i la dels humans i la van tractar com una filla més. La nina sempre pujava a l’esquena del gos i anaven a viure aventures per el barri on vivien. Passaven per carrerons estrets on van conèixer moltes rates i gats que passaven el dia en grup perquè no se’ls i fes el dia tant llarg, ja que ningú els estimava. Es van fer molt amics i van fer una mini cabana per viure i cada dia la nina i el gos els i portaven alguna cosa de menjar que trobaven per casa.
La nina un dia van anar a el pont més alt de la ciutat mai i havia estat i ella volia veure tot on ella vivia. Ella no pesava absolutament res, de sobte va venir un airet lleuger que la va aixecar com si fos una ploma. Va començar a caure uns 20 metres d’alçada. Sort que va venir una àliga i la va agafar.
La àguila li va dir a la nina:
-Vigila ets massa petita per aquesta ciutat.
-U se, u se però si em passa alguna cosa se que tu estaràs aquí per salvar-me.
FI

Survival on the island

En un poblet perdut de Austràlia, vivia una nena que és deia Chloe, era una família bastant pobre, però el seu pare va trobar una feina a Alemanya i se’n va anar-hi a treballar.
Aquella nit mateix el seu pare els va trucar per poder explicar a la seva família que tornava cap a Austràlia a visitar-los.
La Chloe sempre desitjava tenir el videojoc més conegut en tot el món anomenat Survival on the island, i com que el seu pare havia estat molt temps a Alemanya treballant, cada cop és va anar fent més ric, i li portava un petit regalet.
El pare va arribar a casa i li va dir a la Chloe que portava un petit regalet per ella.
El pensament de la Chloe era pensar tot el dia en aquell videojoc, però deia que valia molts diners i que mai el podrien comprar, però clar també necesitava un ordinador.
La Chloe va obrir el regal i és va trobar amb el videojoc “Survival on the Island”, va començar a saltar i es va posar contentíssima, tot el dia donant-li las gràcies el seu pare i per últim li va regalar un ordinador.
La Chloe no va poder esperar més lo primer que va fer va posar el videojoc a l’ordinador per provar-lo, tractava de que era una nena que era una supervivent de una illa deserta del Pacífic.
La mare va cridar a la Chloe per anar a sopar, però no contestava, la seva mare estava histèrica perquè deia que estava tant enganxada el videojoc nou que no es separava del ordinador ni un segon.
La mare va anar a la seva habitació i no hi era, on havia anat la Chloe, el videojoc estava engegat, que estrany, la seva mare i el seu pare preocupats van trucar a la policia, però la policia ho va investigar tot però res, en realitat la Chloe es trobava en una illa, se semblava molt en la illa del videojoc, tot era raríssim, estava segura que estava en ella, la Chloe estava molt extranyada per tot lo que havia passat, va anar voltant per la illa avera si hi troba algú o alguna persona per allà.
Va trobar un telefón a terra, que estrany, estava pensant que potser hi havia un altre persona vivin allà, unes muntanyes grandíssimes tapaven la meitat de la illa, osigui, que a Chloe ho va anar a investigar.
La muntanya tenia una mini entrada com una mena de cova extranya molt fosca i endins de tot il·luminava una petita llum dins la cova, es va endinsà a la cova i va trobar una estatua dorada del que semblava el cap de una tribu india, tenia un bec i el va tocar, es va endinsà i es va obrir una mini
porteta de pedra i hi va entrar i es va un senyor, el va tocat perquè es pensava que estava dormint i en realitat estava mort, la Chloe es va posarà investigar i va trobar en el cos que hi havien mossegades en la part de la panxa, que fastigós, i també molt estrany.
Més tard la Chloe es va dirigir en un turó prop de la muntanya buscant persones, supervivents o algú, ella ja pensava que es quedaria molt temps tancada en un videojoc, va pensar que el mòbil la podria ajudar però, va anar el mateix lloc on era el mòbil, però no hi era, hi va decidir seguint buscant a alguna persona.
El cap de una estona va veure entre els arbres una cosa que es movia molt ràpid, que estrany, ella havia semblat veure alguna cosa semblant a algun animal, però no un qualsevol, sinó un animal estrany, no era d’aquet món semblava com un talp de terra però a la cara tenia com unes extremitats com les dels pops, feia molt fàstic.
Tot era un somni.

Vampirs en l’Escola

Hi havia una vegada un nen que deia Pere. Era alt i tenia els ulls de color negre. Vivia a Vic i els seus pares se’n havia de viatge a Viena. Anava a l’escola Escorial.
Un dia a la seva classe va venir un nou nen que es deia Quim i era alt, tenia els cabells molts llargs, ulls vermells i les dent sa li sortien fora. S’emblava un vampir. De cop va començar mossegar a tothom que se’l trobava davant i tota la gent que estava mossegada també es convertien en un Vampir. En Pere va córrer i es va amagar en el lavabo. Tots el alumnes i els professors eren vampirs. En Pere estava espantat i de cop va entrar un vampir i el noi es va amagar enrere de la porta. Li va anar de poc però el vampir no el va veure i de cop li va parèixer un àngel i va dir:
-Per poder que els teus amics tornin com em abans has de matar en Quim. Et dono aquesta espassa i las de clavar en el seu cor.
En Pere va anar buscar en Quim, quan el va trobar en Quim li va mossegar però en Pere ràpidament en el noi li va clavar la espassa en el cor. Quan en Pere es va despertar va trobar tot era normal ningú no recordava res de lo que havia passat apart d’en Pere que s’havia lo que havia passat. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.