Rondalles de 2n A

EL GOS I EL LLEÓ
A l'any de la picor, quan tothom gratava, hi havia un lleó molt valent, fort i amb una cabellera brillant que un dia es va ficar en un problema molt gran; es va barallar amb altres lleons que encara que no eren tan forts com ell eren més. Els altres lleons el van estomacar i ferir fins a arribar a un punt que el lleó no podia aguantar més. Però de sobte va aparèixer un gos que es va posar al costat del lleó, i els altres en veure que ara eren dos i que el lleó s’estava aixeca’n degut a la energia i força que li proporcionava el fet de que algú li feia costat, es van acovardir i van fugir.
Després de haver acabat aquella baralla el lleó va caure a terra inconscient. Quan es va despertar es va trobar a sobre de un llit de palla a dins de una cova. I en aixecar-se va veure una taula parada amb carn de antílop i el gos que se’l mirava atentament. El gos en veure que es despertava va fer un bot del espant i va anar retrocedint a la vegada que el lleó se li anava acostant.
El lleó li va preguntar amb veu greu i profunda:
-Qui ets?
I el gos no va respondre atemorit per el lleó. El lleó va insistir:
-Qui coi ets i què faig jo aquí!
El gos amb una veu molt fluixa i tímida va dir:
-Soc el gos que t’he ajudat abans.
Aleshores el lleó es va recordar de la baralla i del gos.
-Es veritat, ja no me’n recordava, et dec la meva vida.
El lleó va fer una reverència davant del gos i es va oferir per ser el seu guardaespatlles, però el gos si va negar i li va explicar que era un gran admirador seu i que el que més desitjava en aquest món era poder conèixer-lo.
El lleó es va sentir molt al·legat, però es negava a no fer res per tornar-li el gran favor que li havia fet.
Mentre el lleó pensava com tornar-li el favor el gos li va dir que s’assentés a la taula i que mengés una mica per retondre forces. El lleó es va assentar a la taula i va veure que només hi havia una miserable pota de antílop mig devorada.
El gos li va dir al lleó:
-Ja sé que no és gran cosa comparat amb el que deus menjar a casa teva, però et suplico que ho acceptis.
El lleó mira’n al gos es va adonar que estava molt prim i que no devia haver pogut caçar, i que el poc menjar que li quedava li estava donant a ell.
El cap de unes hores el lleó va marxar cap a casa seva. Per el camí se va ocórrer com podia tornar-li el favor. Va pensa que ell aniria a caçar i que la meitat del que caces li posaria a davant de la casa del gos per què pogués menjar. I així ho va fer.
El gos el dia següent quan marxava de casa seva per anar a caçar es va trobar mig animal en grans condicions a davant de la porta, ell en veure que aquella presa no era de ningú, la va agafar i se la va emportar a dins. I així cada dia, fins un mal dia que unes
hienes es van adonar que es podien aprofitar de que sempre hi havia mig animal a terra sense ningú que el vigilés.
I les hienes cada dia pesaven per allà per emportar-se el mig animal. El lleó no se n’adonava i el gos tampoc. I així va ser com el lleó va anar caçant per les hienes mentre el gos tornava a passar gana.
Fi.