Rondalles de 2n A

EL MOLINER SORD I LA PRINCESA CEGA
Fa molt i molt de temps, en un poble llunyà, hi vivia un pobre moliner sord. Era reconegut per tot el poble per compondre una música celestial. Deien que tota la gent que entrava en aquell molí sortia hipnotitzada i mai més tornava a somriure; deien que la música que feia, se t’enduia l’ànima. Tothom el temia.
El moliner estava sempre molt trist, i malgrat que la música sigues meravellosa i celestial, era molt depriment.
Cada dia que passava el moliner estava més prim i malalt, fins que va agafar la lepra.
En saber-ho el governador del poble, el va fer fora directament, i pensant que es moriria durant el camí, el va enviar a visitar un metge que vivia molt lluny d’allà, el metge de la reialesa.
El governador després d’allò es va quedar ben tranquil, sabent que ja no hi hauria ningú que li fes ombra i que fes tindre mala fama al poble.
Però per desgràcia per el governador el pobre moliner va arribar fins el palau reial, i allà va buscar el metge.
En el palau hi vivia una princesa cega. Era famosa per pintar uns quadres que hipnotitzaven, i tothom qui els veia es quedava sense ànima de per vida.
El metge el va atendre, però en veure el cas, va dir que ell no hi podia fer res: s’estava morint.
El moliner, més moix que mai va anar tot cantant, a una cambra on havia deixat l’equipatge, i el va agafar per tornar-se’n cap al seu poble.
En sortir de la cambra va veure una noia amb una corona. S’arrossegava per la paret per guiar-se. Era jove i molt bella, semblava de porcellana: molt pàl·lida, d’una bellesa molt delicada i el seu rostre brillava amb la claror del sol. Va començar a resseguir-li la silueta de la cara, era perfecta. Però quan va obrir els ulls es va quedar sense alè. La seva brillantor havia estat eclipsada per una ombra molt densa i fosca. Tenia una mirada perduda plena de llàgrimes i bella tristor: era cega.
S’hi va acostar prudentment i la va agafar per guiar-la. La noia es alterar de cop.
El moliner la va tranquil·litzar. La noia li va explicar que era la princesa i que havia sentit com una melodia, després d’allò la noia només recordava que el moliner li havia agafat la mà, l’havien hipnotitzat. Després el moliner li va explicar que era ell qui
cantava i que la seva veu era tan poderosa que hipnotitzava i t’arrencava l’ànima. I després de molt trist li va explicar que estava moribund i tenia la lepra.
La noia no es va estranyar gens i sense dir res el va acompanyar fins a la seva cambra. Estava plena de quadres tapats, i en arribar-hi els va començar a destapar.
El moliner es va quedar parat i de cop va notar com de dins del seu cor hi sorgia una espurna d’alegria. La noia li va palpar el rostre i va xiuxiuejar:
-Ho sabia...
Després li va explicar que era la mateixa sensació que havia tingut en escoltar la melodia.
El moliner es va quedar uns dies més al palau, quan estava a punt de marxar va entendre el que passava.
La princesa cega s’enriquia amb la melodia del moliner, i el moliner s’enriquia amb les obres de la princesa. Si es separaven es deprimien fins a morir, hi havia una cosa que el unia i no la podien trencar...
Aquest afecte no passava a l’altre gent, a ells les creacions que feien se’ls hi enduien l’ànima.
La princesa cega i el moliner sord van romandre junts per sempre, i cada cop eren més feliços fins que els hi va arribar l’hora, i com sempre van morir junts i units amb un gran somriure als llavis.